Amb l'hemorràgia de l'atur estabilitzada al voltant dels 90.000 treballadors sense feina, i amb unes negres perspectives econòmiques per a un 2011 al qual tothom s'estima més donar per amortitzat gairebé abans de començar, el somni del benestar illenc rellisca cada dia més cap a un malson de pobresa, un pou negre on es barreja la ràbia famolenca dels desesperats amb el descrèdit total d'una classe política a la qual l'única cosa que la societat balear ja li demana és que, per favor, no faci res, que ho deixi estar. Davant aquest panorama, les enravenades patriòtiques, la crida a la cohesió social i les apel·lacions entusiastes al passat secular com a eina per erotitzar de bell nou la societat illenca no són més que veus aïllades en el desert, estèrils proclames que ignoren la realitat extrema d'un país insular que més que estimar les seves arrels està pensant seriosament en menjar-se-les.

A l'espera d'un Roosevelt que, de moment almenys, aquesta terra és incapaç de generar, o com a mínim d'un Adolfo Suárez que el 1978 va ésser capaç de congriar consensos al voltant dels pactes de la Moncloa, per tal que la crisi econòmica no s'endugués per davant la incipient democràcia espanyola, haurem de seguir esperant que els alemanys -que creixen quasi un 4% anual- continuïn enviant turistes a les Illes; ciutadans que vénen d'un país que sí sap cap on va i que deixaran a les nostres platges, hotels, restaurants, comerços i prostíbuls els euros necessaris perquè aguantem un any més, a l'espera que altres decideixin sobre un destí nostrat que aquí som incapaços de gestionar.