A hores d'ara ja no deu quedar ningú vulnerable als efectes narcotitzants del topònim Europa. Podem omplir-nos la boca amb les seves ressonàncies humanistes. Continuarem administrant-ne l'herència cultural, conscients que un traç de Leonardo da Vinci, uns mots de Montaigne, uns acords de Sostakocitx o una porxada de Mies van der Rohe fan part d'una ciutat ideal on roman la més alta utopia de l'espècie. Però hi ha una Europa quotidiana entestada a invocar els seus valors mentre els contradiu en pràctiques que ens retornen als periòdics estats de barbàrie.

Dels territoris que geogràficament constitueixen Europa, n'hi ha una part que reclama l'honor i el prestigi de la seva capacitat per il·luminar el món. Més o menys, es tractaria del bessó inicial del que ara és la Unió Europea i els primers estats que s'hi incorporaren. Quant als darrers, la Unió és el resultat d'una suma letal d'incompetència i maldat. Els grans problemes causats per incorporacions més o menys recents eren perfectament previsibles a peu de carrer. De la brutal corrupció a Grècia o a Espanya, per posar dos exemples pregons, no pot dir ningú que se n'hagi vist sorprès. I molt menys encara dels graus de corrupció assolits en països com Romania o Bulgària, on aquestes pràctiques criminals han esdevingut una filosofia de vida que impregna la política, l'administració de Justícia, la quotidianitat de grups i persones. Res del que ens passa a la Unió Europea era imprevisible. Els garbells amb què s'havia d'escatir la salut política, econòmica i social dels nous membres no han filat gens prim.
Però on menys controls s'han disposat per a l'ingrés a la UE de nous estats és en la seva salut democràtica i en la higiene moral dels grups susceptibles d'assolir el poder. Amb un govern socialista, Grècia ara construeix nous murs contra la seva veïnada Turquia, situant-se així, i també a la UE, a la llista dels estats -Israel, EUA- que aixequen barreres que destrueixen vides humanes privant-les de llibertat de moviments. És la mateixa Grècia que, per obra dels seus polítics i funcionaris corruptes, ha venut la ciutadania grega -ergo, europea- a un estol de capos de les màfies russes i d'altres cofradies de l'Est.

Per un altre costat, el govern dretà d'Hongria, que ara assumeix la presidència de la Unió, recupera unes pràctiques contra la llibertat d'expressió que no sabem si ha heretat de la brutal tradició feixista del país o de la tradició comunista: potser és la síntesi d'ambdues tradicions la font inspiradora de la censura que ha establit el govern hongarès, que ara ens presideix a tots.

Els valors humans que tant ens agrada d'associar a Europa, vénen a ser aquesta ploma d'or amb què se signen els grans acords. El dia a dia, s'escriu amb uns altres plomins, que deixen la vida humana plena de taques.
Més preocupant encara és el poc cas que en feim, de tot plegat. Sembla com si ens caigués tan enfora... Europa tan sols és un gran mont de pietat del qual esperam subvencions i ajudes, sovint per a allò que no feim.