Companyia: Pasodos Dance Company.
Direcció i coreografia: Gavin de Paor i Laura Macías.
Música: Txaikovski.
Primers ballarins: Gael Lambiotte, Vanesa Lawson, Laura Macías i Francesc Fernández.
Espai: Teatre Principal.
Ja tenim Trencanous! El trencanous, aquest ballet que, per Nadal, es representa a tota ciutat del món que ho vulgui ser i que a les urbs més vanitoses el ballen companyies pròpies, ja té a Mallorca qui el dugui en escena. La companyia Pasodos ha decidit muntar el conte d'Hoffmann amb la música de Txaikovski i una coreografia gairebé fidel a la que va concebre Marius Petipa ara ja fa més d'un segle. Per tant, ens trobam davant d'una empresa, si més no, agosarada.
Cal reconèixer que, davant del risc de les comparances, se'n surt prou bé. I això és així gràcies als primers ballarins que tenen qualitat suficient, al cos de ball que executa els moviments amb sincronia suficient i, a més, a la incorporació dels xanquers, que allunyen l'obra de la rigidesa clàssica. Si, a més, s'hi afegeix la vistositat dels personatges amb les disfresses -els ratolins, les juguetes...-, l'efecte és que els nombrosos infants que eren a la sala estaven prou distrets com per fer-hi bonda.
Amb motiu d'aquest colorit, la primera part és més amena que la segona -llevat de les parelles folklòriques-. És també en el segon acte quan Francesc Fernández balla al més pur estil De Paor/Macías. Aquesta llicència resulta, de fet, un afegitó extemporani.
Pel que fa a l'escenografia, Agustí Ripoll va a assegurar. Crea un palau prou versàtil per fer-ne sorgir personatges i perquè els artistes s'enfilin i interpretin a dalt de la torre. Si es tracta de realçar els moviments dels ballarins, es conforma amb un llenç al fons. El major encert és, per ventura, atorgar la importància que pertoca a l'arbre de Nadal. L'avet sorgeix imponent del no-res.
De tota manera, direm que Carlos Miró ja va fer la passada primavera el seu Trenca9s. Per la tipografia i sobretot pel to raper, endevinàrem que no és el més adient per a després dels dolços de Nadal. En suma, pujar a l'escenari unes desenes de ballarins és, per aquest territori illenc, més aviat una proesa. I si, a més, s'opta per la tècnica clàssica, ja parlam de gestes, especialment perquè el tot resulta veritablement digne.
