Contraciutadà és "aquell que no està disposat a concedir res a canvi del que obté de la societat d'acollida. Ha d'existir una ciutadania gratuïta concedida a canvi de res? Des del meu punt de vista, no. El ciutadà 'contra', el contraciutadà, és inacceptable". Qui així parla no és persona reconeguda per la seva xenofòbia ni per una concepció roïna de la democràcia. Ans al contrari, s'ha distingit pel rigor en els seus estudis del sistema democràtic, i diríem que n'ha eixamplat el coneixement, ergo les possibilitats d'aprofundir-hi, les possibilitats d'ús.

Es tracta de Giovanni Sartori (La sociedad multiétnica, editorial Taurus), una persona -i una obra- fonamental per mirar d'entendre el nostre temps. On s'esmercen tants d'esforços i tants de recursos per crear la confusió i el caos, Sartori ha estat dedicant el seu talent a posar ordre en les paraules i els conceptes polítics que designen. És en part gràcies a ell que sabem que la creació de confusió i de caos no té res de gratuït, sinó que respon a estratègies ben estudiades de desprestigi de les institucions democràtiques. La confusió i el caos són el carburant amb què les societats marxen cap als sistemes autoritaris -amb aquests carburants també es poden fer còctels Molotov.

La contraciutadania -si es pot definir així la condició de contraciutadà- és un concepte ben armat contra la correcció política aplicada a temes d'immigració. En fer atenció a l'Arxipèlag de problemes que emergeixen entorn d'aquesta qüestió, automàticament tendim a pensar en les persones o grups en cerca d'oportunitats de supervivència i respecte dels quals mantenim unes diferències més contundents pel que fa a cultura, religió, ètnia, color... Com més grans són aquestes diferències, amb més generositat cal activar els mecanismes de solidaritat, i en aquesta resposta oblidam tot sovint que el nouvingut, si bé li reconeixem drets universals, té uns deures molt particulars. Deures vers la societat d'acollida, com diu Sartori. Per respecte a nosaltres mateixos, però també a l'immigrant, hem d'exigir el compliment d'aquests deures.

Però aplicam aquesta norma amb severitat directament proporcional a la diferència que ens separa del nouvingut. Consideram que si aquest és blanc, europeu, de la UE i de la zona euro, ja ha pràcticament concedit el que hom podria exigir-li a canvi del que obté de la societat d'acollida. Si és originari d'un altre indret de l'Estat, molt més encara, fins al punt de no considerar-lo immigrant -com si aquesta condició implicàs minva en dignitat personal i en drets.

I, no obstant això, sembla que seria més correcte invertir l'ordre d'exigència, de manera que la societat d'acollida obtengués més de qui està en millors condicions -per cultura, per proximitat política- de comprendre l'abast de la ciutadania i de la contraciutadania. No és un assumpte menor. La seva magnitud ens la suggereix el nombre de contraciutadans que suporta aquesta societat d'acollida, procedents del Tercer Món, de països en procés de desenvolupament, però també de països desenvolupats, de les societats més avançades. Pensa-hi un instant, i si t'espantes, sàpigues que ja som dos.