Sempre he tengut una certa feblesa per les pel·lícules de romans. Des de les velles produccions italianes dels anys quaranta i cinquanta, els anomenats pèplums, fins als més recents films nord-americans. Lamentablement, una constant en totes aquestes cintes d'ambientació històrica ha estat la manca de rigor històric. N'és un bon exemple Gladiator (2000), del director Ridely Scott, en la qual apareixen una pissarra de guix, un gladiador originari de Romania (un país que sorgirà en el segle XIX!) i propaganda impresa que es repartia en el Coliseu! Ingènuament, però, vaig pensar que a l'Estat espanyol, i amb un tema conegut i grat al seu nacionalisme com és el de Viriat, no passarien aquestes coses. Així, he tengut la paciència de seguir les emissions d'Hispania. La leyenda, una sèrie que va començar a emetre una televisió privada d'àmbit estatal el passat 25 d'octubre. L'argument se centrava en l'enfrontament d'un grup d'hispans liderats per Viriat contra una legió romana comandada pel pretor Galba, en el segle II aC. Però a partir d'aquí gairebé tot és un despropòsit. Com a ficció, els guions són pobres, amb uns diàlegs que sovint fan empegueir, la dicció de molts dels actors é

s deplorable, els tòpics s'acaramullen i la trama s'allarga amb episodis complets que no aporten res. L'ambientació històrica encara és més lamentable, si això és possible. Els personatges principals, com el guerriller Viriat, sembla acabat de sortir de la dutxa, una molt formosa esclava recorda més les pàgines centrals del Play Boy que l'època romana, tots els soldats romans són els típics legionaris, sense tenir en compte que les legions també incorporaven abundants tropes auxiliars, com per exemple els foners balears, documentats a la guerra de les Gàl·lies. La qüestió de les armes dels lusitans mereix una certa atenció. Sorprenentment, els guerrillers no utilitzen les llargues piques de ferro amb punta amb forma de ganxo documentades en les escenes esculpides d'Osuna (Andalusia). A més, la manera de subjectar l'arc en algunes escenes és tan errònia que provocaria la pèrdua del polze per part del tirador. Però el que més m'ha indignat ha estat la qüestió dels noms. Per començar mai s'utilitza el gentilici lusità, només un genèric i reiterat hispà, quan en aquella època les diferències de cultura material, religió, societat i llengua eren enormes entre els diferents pobles de la península Ibèrica.

Però, és clar, ara deixava de banda que en aquesta sèrie tots els lusitans s'entenien a la perfecció amb els romans sense la més mínima al·lusió a cap mena de problema lingüístic. Bona manera d'anar reforçant la idea que tot Espanya parla castellà des del paleolític... Esborrats del mapa els lusitans, no fos cosa que algú els relacionàs amb els portuguesos, per què respectar-ne els antropònims? Així, els personatges d'aquest antic poble indoeuropeu passen a tenir noms llatins, grecs o fins i tot perses! Els noms lusitans documentats històricament, com Caucè, Astipes, Tautal, Ditalcó, Audax i Minuro, malgrat la seva sonoritat, són substituïts per uns impossibles Sandro, Darío, Paulo, Teodoro, Helena, Bárbara i Héctor, per només esmentar alguns dels principals personatges "hispans" de la sèrie. En aquest context, tan sols es poden salvar alguns paisatges, l'ús de petits escuts rodons per part dels lusitans, una arma defensiva ben documentada històricament, el paper avariciós i maligne que representa un més que acceptable Lluís Homar com a pretor Galba, i les encertades al·lusions a lluites socials internes entre els lusitans més rics i els sectors populars. Tot plegat no redimeix una producció fallida que alguns ja consideren una de les pitjors ficcions de romans de tota la història.