La Barcelona de Vargas Llosa

Mario Vargas Llosa va viure a Barcelona des de la primeria de l'any setanta fins al juliol del setanta-quatre. Aleshores Barcelona era una ciutat dinàmica, però no confiada i feliç. Era una ciutat crispada. I vigilada. Encara que també solidària i en tensió constant, social i política. Tots els sentiments col·lectius eren a l'estenedor. I predominaven la por i la desconfiança. Potser perquè mai no va ésser una ciutat totalment conquerida pel franquisme: sempre, fins i tot en els moments més sinistres de la repressió, l'espurna d'un desafiament popular recordava als repressors que eren a terra hostil. A l'època en què Vargas Llosa va ésser a Barcelona, el senyor de la vida era el comissari Creix, un funcionari sense escrúpols amb una biografia tacada de sang. A la darreria dels anys quaranta havia desmantellat el PSUC i torturat els seus líders, quatre dels quals acabarien afusellats al Camp de la Bóta. També passaren pel seu despatx de la Via Laietana gent rellevant de la societat civil, com és ara Jordi Pujol i Vázquez Montalbán.

O persones d'un pes polític inqüestionable a la clandestinitat com era Miquel Núñez. La Barcelona oficial que va trobar Vargas Llosa, l'any setanta, mirava amb malfiança Picasso perquè havia ofert una donació de nou-centes obres al museu de la ciutat que portava el seu nom, obert gràcies a una altra donació d'obra picassiana, aquesta provinent de Jaume Sabartés. Picasso era comunista i no volia tornar a Espanya mentre hi hagués dictadura, heus ací el problema! En els cercles literaris i artístics no es parlava d'altra cosa. D'això, o de la bestiesa que suposava la clausura, per ordre governamental, d'El Molino, sota l'acusació de fomentar la immoralitat pública. Va conèixer aquesta Barcelona, Vargas Llosa? La va veure...? En va sentir a parlar? Era la Barcelona en blanc i negre, en gris i gris. La Barcelona de les manifestacions obreres i universitàries: la que sortia al carrer en contra del Procés de Burgos i en contra del Procés 1001. La dels grisos convertits en dòbermans sense cervell. La de les porteres malicioses, ja ho he dit.

La d'Antonio Juan Creix, també ho he dit. Hi havia un poble que maldava per sortir d'un pou i una colla de bagassos que amb les botes tiraven terra, i sang i terra, a la boca del pou per tal de cegar-lo. Dia dos de març del setanta-quatre tota aquesta gentalla va assassinar Puig Antich a garrot. Va ésser a la Model. I el mateix dia, a Tarragona, acabava amb la vida de Heinz Chez. Catalunya va convertir-se en un sudari immens. No m'ho contaren. Ho vaig veure. Com ho va veure Vargas Llosa, que no va abandonar Barcelona fins al mes de juliol. Tanmateix, ara aprofita el viatge a Estocolm per a menystenir la Barcelona actual en comparació amb la del seu temps. Déu meu don Mario...! Si de debò creu que la Barcelona d'aleshores era tan meravellosa com diu, s'ho faci mirar ràpidament, perquè pateix una malaltia estigmatitzant. Vostè és franquista.