Una vegada més cal treure el tema del penós destí de les biblioteques dels nostres escriptors, quan aquests ens deixen o, més exactament, es veuen forçats a tocar el dos. Òbviament, la biblioteca d'un escriptor no és una biblioteca qualsevol. No hi ha ningú que practiqui la parenta pobra o que es dediqui a escriure que no tengui una especial afició i afecció a la lectura. Perquè -com també ja hem sostingut manta vegada- no hi ha cap escriptor que no hagi estat primer lector. Això vol dir que alguna relació ha d'existir entre les seves lectures i la seva escriptura. De fet, per a l'estudi d'aquesta, o del conjunt de la seva obra, és d'allò més convenient l'estudi de les seves lectures i per a això, naturalment, resulta essencial la possibilitat de consultar la seva biblioteca personal. Naturalment, que n'existeixen moltes aplegades pel sol plaer que en treuen els seus amos, aquells que les han formades a través del pas dels anys. Però les dels escriptors són alguna cosa més i poden perfectament classificar-se com a biblioteques de feina, la qual cosa no vol dir que no proporcionin també molt de plaer als seus formadors, als seus arreplegadors.

Podríem afegir que les biblioteques d'autor són també un petit monument que ens dóna testimoni dels seus interessos, de la seva formació i, d'alguna manera, també del seu valor. Acumulant aquells llibres que més els interessen, ens deixen també un testimoni de la seva personalitat. És per tot això que resulta prou desmoralitzador comprovar una vegadad i una altra com el destí de la major part d'aquestes biblioteques, que no siguin deixades a alguna entitat pública o a alguna fundació, és acabar essent desfetes.

El dia 16 d'aquest mes de novembre haurà fet quatre anys del traspàs del bon amic Jordi Sarsanedas. I aquest mateix mes de novembre ens ha arribat la deplorable notícia que a alguna llibreria de vell o antiquària de Barcelona ja es poden adquirir volums de la seva biblioteca, concretament llibres que denuncien la seva procedència per tratar-se d'exemplars que porten dedicatòries d'altres lletraferits a l'admirat poeta i escriptor.
Acostant-me a les obres que tenc d'ell en la meva lleonera, en un intent de desagraviar-lo d'alguna manera, de més a més dels seus títols més famosos, Mites (1953), La Rambla de les Flors (1955), Postals d'Itàlia (1965), Cor meu, el món (1999), L'enlluernament, al cap del carrer (2001), Com una tornada, sí (2003) i Silenci, respostes, variacions (2005), m'he trobat amb un llibret seu que no recordava, Algunes preguntes, algunes respostes (1956).

Publicat a la col·lecció mallorquina La font de les tortugues, fulls de poesia, iniciada pels tres mosqueters, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart i Llorenç Moyà, i continuada per Llorenç Vidal. Algunes preguntes, algunes respostes està il·lustrat per un excel·lent dibuix de Gibert i se'n va fer un tiratge de 300 exemplars numerats. El lema d'aquests fulls era un vers solemnial d'Horaci: DEUS NOBIS HAEC OTIA FECIT. Dins el conjunt de la seva obra, Algunes preguntes, algunes respostes correspon a la seva època inicial, la que podríem definir com la més surrealista o superrealista i la més influïda per l'alegria vitenca de Salvat Papasseit. Donem-ne una petita mostra: "Els homes van passant amb sabates de bronze / per l'esquerpa nuesa dels camins. / Els còdols al·ludeixen foscament / a les races perdudes. / I pesa el pensament damunt les aigües".