Aquesta setmana ens han proclamat la Sibil·la Patrimoni Immaterial de la Humanitat i, encara que aquesta terminologia ens superi una mica i no tenguem gaire clar allò que vol dir, el que sí que podem intuir és que ens l'han pujada de graduació. Tenim un cant de 'categoria', malgrat els menyspreus del Govern del quilòmetre zero. Un menyspreu que ens ha vengut de la mà de la mateixa Ministra de Cultura la setmana de la tria. González Sinde, en teoria representant de la cultura de tota la 'indissoluble nació espanyola', va desitjar sort al flamenc, obviant amb total impunitat els castellers de Catalunya i la nostra discreta Sibil·la.

Davant aquest oblit només resten dues interpretacions possibles: la primera és que la Ministra de marres no sabia que hi havia tres candidatures espanyoles, la qual cosa demostra com funciona el Ministeri i, sobretot, la seva titular; i la segona possibilitat és que la Ministra, de professió guionista de cinema, apostava únicament pel flamenc en un clar exercici de llibertat d'expressió sufragada amb els doblers de tots. L'atzar i qualque cosa més va voler premiar també els castellers i la Sibil·la i així, com a excepció, el nom de Mallorca ha sortit per les cadenes nacionals dels mitjans de comunicació lligada a la cultura i no a la corrupció. Un cas insòlit que, sens dubte, no es tornarà a repetir en el que resta de mil·lenni.

A més de la patinada amb la declaració de la Unesco, González Sinde ha tornat a mostrar el seu cuiro de 'progre ocasional' amb el conflicte del Sàhara. I és que la Ministra va tenir, en un primer moment, la lleugeresa moral per indicar a l'actor Javier Bardem de què és convenient o no parlar. Resulta que la Ministra primer va afirmar que els actors no poden parlar del Sàhara perquè no en són experts i, després de la tempesta per aquestes declaracions, ho va matisar, es va justificar amb bla, bla, bla... És molt curiós que un Govern que no només va aguantar pancartes contra la guerra de l'Iraq, sinó que va encoratjar la protesta pública d'actors i d'altres creadors d'opinió pública, ara que seu a la cadira del poder demani silenci.

És una trista covardia a la qual, ma- lauradament, ens estam acostumant massa bé. Els nostres polítics sovint empren un discurs quan governen i un altre, molt diferent, quan seuen als seients de l'oposició. Un canvi de criteri per conveniència tan habitual que ja ens sembla normal. Una cosa són les promeses durant la campanya electoral i una altra és la realitat que es trobaran quan arribin al Govern. D'aquesta manera ningú les té en compte i, així, es pot faltar a la paraula més fàcilment. És l'engany institucionalitzat que ens agrada justificar en pro d'una suposada democràcia.