La nova imatge que aquests dies ofereix Bill Clinton -alegre, jovial, primel·lo- ha tornat a posar de moda la dieta vegana, un clàssic de la dietètica. I és que l'expresident s'ha convertit en un propagandista d'aquesta doctrina que parla sobre la manera més convenient de viure, ja que la dieta vegana -diuen els seus defensors- és més que una dieta, és una dietètica, una forma d'enfocar la vida.
El bessó de l'esmentada doctrina el constitueix la idea que cal respectar de manera exquisida els animals, no solament renunciar a menjar-nos-els, sinó, també, a no emprar cap producte que procedeixi d'ells. Ni ous ni llet -evidentment-; però, tampoc, ni vestits de llana, ni sabates de cuir, ni cremes ni perfums que contenguin grassa animal. Jo, quan escolt aquestes idees, tenc moltes ganes de fer als seus doctrinaris dues preguntes. La primera és si tots els animals mereixen el mateix respecte. I, si la resposta és afirmativa, com ens hem de relacionar amb els animals carnívors? Els hem d'intentar convèncer que tornin vegans o els hem de permetre exercir un dret natural que a nosaltres ens negam.
Com s'ha de solucionar aquesta clara contradicció o paradoxa? La segona o tercera pregunta és què cal fer amb el cocodrils? Vull dir -preguntar- que, si ens imaginam el cas de trobar-nos armats en un bassiot i notam que s'atraca un cocodril, com li hem d'expressar el nostre respecte? Intentar convèncer-lo de les bondats de la dieta exempta de proteïnes i greixos animals o disparar a ferir? Però no és de la nostra sempre complicada relació amb els animals del que vull parlar avui, sinó de les dietes per aprimar-se -la vegana també s'utilitza amb aquesta finalitat- que mouen una quantitat immensa de doblers i que, al meu entendre, són, en la seva immensa majoria, fraudulentes.
Jo, sempre que escolt aquestes propostes gairebé miraculoses, no puc evitar pensar en el savi professor Grande Covian, al qual vaig poder conèixer a Saragossa gràcies a qui llavors era un deixeble seu, en Miquel Pocoví, un santjoaner establert a la capital de l'Ebre. Grande tenia un parell de frases que sintetitzaven, de manera extraordinàriament didàctica, el seu pensar respecte a la ciència de l'alimentació i que desacreditaven les teories esotèriques en què estan basades la immensa majoria dels esmentats règims per amagrir-se. La primera i, per ventura, més important és la de: "L'home no és cap excepció del principi de la termodinàmica". Volia dir que, si volem mantenir el pes estable, les calories que hem d'ingerir en el menjar han de ser les mateixes que les que gastam en l'exercici.
Que, si les calories que ingerim en el dia són més que les que consumim amb el nostre moviment, el resultat és inevitable: engreixam. I a l'inrevés. És una llei inexorable. La segona i la tercera frase vénen a manifestar el mateix. Una diu que "una caloria és una caloria" i l'altra que "en el laboratori no sé distingir entre una proteïna ying y una proteïna yang". Amb aquestes dues darreres frases, Grande desagraditava per complet l'argument, propi dels règims miraculosos, que l'origen de les calories té incidència o influència en el resultat de l'operació matemàtica a la qual abans es referia: calories ingerides -(menys) calories gastades. Segons el que opinava el catedràtic de bioquímica tant és si les calories dels aliments que ingerim són mascles o femelles, de dretes o d'esquerres, occidentals o orientals.
La conclusió lògica a què arribava Grande era que el règim ideal és aquell en què la ingesta esta equilibrada amb la despesa i que els aliments que formen la ingesta han de ser tot el més variat possible. I si Grande Covian tenia raó -que la tenia- què hem de pensar dels que venen règims que van contra aquestes lleis de la bioquímica i de la termodinàmica? Vaig fer, fa poc, la pregunta al meu amic manescal Pep Garí que sempre expressa el seu pensament de manera molt radical. No ho hagué de pensar gaire, em digué que, si ell manàs, enviaria els venedors de règims miraculosos a la presó, per engalipadors i "mangantes" i els compradors, a un reformatori, per oligofrènics. Li vaig contestar que, si un dia manàs, el primer decret que hauria de treure seria una ordre d'exili contra ell mateix. Per la cara que va fer em semblà que hi estava d'acord.
