Publicitat electoral: noves línies

El Universal de Mèxic duia despús-ahir a primera plana, i demanant les opinions dels lectors de la zona (de la zona de Mèxic, per començar), la notícia que Joan Laporta ha fitxat una actriu catalana (Maria Lapiedra) de cinema pornogràfic (Expresidente Barcelona ficha pornstar, titulava, exactament, amb el laconisme d'articles que es marquen per allà), i hom en deduïa immediatament que l'extensió geogràfica i el ressò que ha assolit la notícia il·lustrarà al món l'error dels que proclamen que la política i els polítics no interessen. Bé, potser que no interessin, però si altres dirigents i partits s'apunten a la línia inaugurada per Laporta, la política interessarà més que el futbol o la teleescombreries, que és l'únic que ara com ara interessa realment el personal.

I així ho han intuït els altres partits participants en les eleccions catalanes (prologant la diversió que ens espera en les futures autonòmiques, municipals, estatals i europees), tan necessitats com la resta dels mortals de fer-se visibles en aquesta època de l'excés i la multiplicitat que ens regala Internet i que té tota la pinta de durar (de durar mentre vulguin els senadors, que despús-ahir s'enredaren una estona per veure com poden començar a limitar-ho). Els del CORI començaren els primers, perquè els partits friquis s'han d'espavilar des d'abans de sortir el sol, presentant Carmen de Mairena (fa dos dies amenaçava Montilla: "Montilla, et farem papilla") oferint rebaixar el sou dels polítics i instal·lar detectors de mentides al Parlament i follòdroms (sic) arreu (sense més detalls), però entre els partits diguem-ne tradicionals, els intents de captar l'atenció del votant també han sortit dels mecanismes diguem-ne, també, tradicionals, avisant-nos a tots que aquests mecanismes ja no criden l'atenció (ni el vot) de ningú més que els afiliats i simpatitzants (i dels publicitaris que s'hi guanyen les garrofes, és clar). El joc bèl·lic d'Alicia Sánchez-Camacho disparant els emigrants que en diuen (equívocament) il·legals i els independentistes (que hom diria legals, no?), l'orgasme fingit (molt probablement) de la votant socialista i la tovallola de Montserrat Nebreda (subjectada amb la mateixa fermesa que devien emprar a les pel·lícules del destape, per descomptat) són només el principi d'una carrera que ningú no sap on durà però que es promet d'allò més atractiva. Els partits polítics són tradicionals i, en el món de la informació exuberant i de la multiplicitat mediàtica, no acaben de superar el seu històric paper de mescla de capella ideològica, agència publicitària i oficina de col·locació, però els seus dirigents i caps de campanya no són beneits i saben que ha arribat l'hora d'apuntar-se a l'espectacle, al mateix espectacle continu i sovint barroer que atorga visibilitat i audiència als futbolistes, les actrius i cantants i les estrelles de qualsevol gremi.

Això sí, El Universal destacava que Maria Lapiedra no és "només" una actriu porno, sinó que (a més) protagonitza programes de ràdio i televisió, parla set idiomes i és propietària d'un negoci a la xarxa, tot contribuint, de passada, a divulgar l'esperit empresarial català. Que consti.