Encara que el títol de l'article hi coincideixi gràficament, no parlaré de la sèrie de TV que fan per La Sexta. No em referiré tampoc al Bones que apareix (o apareixia) davant Aires per designar en català col·loquial la capital de l'Argentina, en una adaptació peculiar d'aquest topònim que, si no fos perquè ja el percebem totalment deslexicalitzat, ens sonaria a nom de nova urbanització residencial. És d'un altre bones, que parlaré.
A Mallorca, les formes tradicionals de salutació vinculades a les parts del dia són tres: bon dia, bon vespre i bona nit. No existeix bon horabaixa, bon migdia, bona matinada... Bon dia servia a les hores del dia en què hi havia llum solar i bona nit a les que no n'hi havia.

És lògic; dia, a més d'indicar el període de 24 hores, vol dir "espai de temps en què el sol il·lumina la terra". No de bades l'expressió dia i nit vol dir 'sempre'. En gairebé tot el territori de parla catalana, amb aquestes dues expressions ja cobririen totes les possibilitats de salutació. A Mallorca encara en tenim una altra: bon vespre. A diferència dels altres territoris, quan saludam, si fa fosca, usam bon vespre en arribar i bona nit en anar-nos-en; en paral·lel al que passa en altres llengües europees (Gabriel Bibiloni ha dedicat diversos articles a aquest tema; els trobareu en el seu blog). Ja sabem que la frontera entre el dia i la nit és difusa, i variable al llarg de l'any, d'aquí pot provenir aquesta especialització; tenim clar quan és que arribam i quan és que partim, però no podem determinar amb exactitud on acaba el vespre i comença la nit, sobretot ara que durant les 24 hores del dia hi ha programació de televisió i gent desperta i en moviment, que no són sols, ja fa temps, els qui fan guàrdia a les murades.

Bon dia i bon vespre ho solem dir, segons el moment del dia, en arribar. I adéu! i bona nit! quan partim, també segons el moment del dia. En topar qualcú, el podem saludar amb una de les primeres o amb una de les segones i, segons la tria, és probable que n'hi hagi que entenguin que no tenim gaire ganes d'armar conversa amb ells (o que no en tenim ganes).

A aquest sistema, ja fa temps, s'hi afegí bones tardes, que delata el seu origen forà, entre altres coses, per l'ús del plural, en contrast amb les altres formes en singular. Un bones tardes afavorit, en alguns casos, per l'ús de calçadors, com quan et corregien amb un "¿O encara no has dinat, que dius bon dia?", si usaves aquesta forma més enllà del matí. Avui, el bones tardes ha reemplaçat el bon dia després del migdia (solar, laboral o gastronòmic) i, en alguns casos, el bon vespre. En detectar-ne l'evident caràcter aliè, n'hi ha que l'han provat de camuflar amb un bona tarda, i, qualcú, en casos molt aïllats, amb un bon horabaixa. Però tarda s'oposa a matí, i si no saludam amb un bon matí, no tenim necessitat de fer-ho amb un bones tardes (bona tarda o altres equivalents), perquè el bon dia ja cobreix totes aquestes hores i, al mateix temps, és més generós i coherent amb relació a la durada dels bons desitjos.

Així i tot, l'arrelament del bones tardes és tan fort que n'hi ha que no creuen possible recuperar l'ús del bon dia per a les hores posteriors al migdia i fins al vespre. Tant, que ja podem trobar-nos qui ens escomet, a qualsevol hora del dia, amb un il·lògic bones! com a salutació, que s'ha separat de tardes i s'ha fet seu tot el terreny. De la mateixa manera que, quan es desprèn una pedra d'una paret, si no l'adobes, al cap de poc temps hi sols trobar un esboldrec. I, d'esboldrec en esboldrec, pot arribar a caure tota la paret..