L'altre dia vaig llegir a un diari, no em faceu dir ara quin, que a l'estat ianqui d'Arizona, una senyora havia confós el tubet del col·liri per als ulls amb un altre de Super Glue, el Loctite, aquell producte que de manera pràcticament instantània aferra fortíssim qualsevol superfície. I s'armà un dolorós guirigall, és clar. La senyora, com que l'havien operada de cataractes feia poc, s'havia de posar sis gotes a cada ull cada dia i quan ho va haver fet al primer ull, de seguida s'adonà de l'equivocació a causa de la fortíssima coïtja que li comparegué, però malgrat se n'anàs a rentar-se'l ben de pressa, les parpelles li quedaren aferrades i va haver d'anar d'urgència a la clínica perquè li solucionassin el dolorós problema.

Pel que s'ha comentat per aquí i per allà, ara tenc notícia que aquest és un accident que sol succeir relativament sovint perquè, sobretot, els dos tubs, el del col·liri i el del Super-Glue, són pràcticament idèntics de forma i mida i de similar color. Fins i tot hi ha hagut algun afectat que ha sol·licitat a les dues marques en qüestió que es posin d'acord i facin els tubs inconfusibles. Acabava de llegir la desgràcia anterior quan em vaig enfrontar també amb una notícia que no estava relacionada gens ni mica amb l'accident del Loctite, però de qualque manera denotava parpelles aferrades, ulls closos gens ni mica accidentalment aquest pic, inexplicable, inexcusable, estúpida ceguesa.

Va esser a aquest mateix diari que me la vaig tirar en cara; era referent al rebuig, la negativa, les barres estretes de l'Ajuntament de Manacor reunit en ple, respecte de posar el nom de Guillem d'Efak al nou auditori de la ciutat. La moció havia estat presentada per PSM+Esquerra+Verds, i va esser contestada amb un no clar i llampant per part dels partits PP i AIPC, que com que ja sabem com castellaneja darrerament la dreta nostrada, no em va sorprendre ni poc ni gens. Si almanco haguessin proposat Auditorio Mario Vargas Llosa, el recentment estrenat premi Nobel de literatura a més d'enemic declarat de la llengua catalana, encara s'ho haguessin repensat, potser... Però allò més sorprenent de tot varen esser les abstencions del PSOE i d'UM, partit aquest darrer on havia militat el mateix Guillem per a més inri.

Militància que ben segur moriré sense trobar-li explicació coherent, però vaja, aquest és un altre tema. Sembla que esgrimiren que l'assumpte no havia estat debatut, que el que calia era fer una proposta cada un dels partits, o dues o deu, i debatre-les. I la possibilitat de sotmetre-ho a un plebiscit, si es trobàs oportú. No em sembla desgavellat. Entre altres coses perquè si es fa així encara no està tot perdut, ben segur que el nom de Guillem surarà com l'oli damunt l'aigua, claríssim.

Supòs del tot sobrat glosar aquí i ara els mèrits de l'amic que morí aquest darrer febrer va fer 15 anys, però com sembla que hi ha tants desmemoriats, ho faré en esbós. Sols apuntaré els seus poemaris, intensos com la darrera ponentada, transparents, tel de ceba d'una de les persones més diàfanes que he arribat a conèixer mai. El poeta i el mar, Madona i l'arbre (premi Carles Riba 1969), El poeta i la nina, Erosfera... Paraules amb trepà, planes i catalanes. Mots "alts" com diria l'estimat Blai Bonet.

I els pèls com escarpres que et sabia fer posar quan exercia de cantautor i més dret que un fus, estirat i cara ben alta, ferm i punys estrets t'etzibava la Balada d'en Jordi Roca, o la Cançó de Son Coletes... No saber o no voler reconèixer-li l'altura de manacorí universal seria tenir les parpelles de la memòria afectades per Super Glue. Gens ni mica accidentalment aquest pic.