lluvia ligera
  • Màx: 23°
  • Mín: 19°
21°

Maigret i la política (1954)

"Com sempre quan ell retornava a ca seva el capvespre, en el mateix indret de la voravia, un poc més enllà de l'aixeta de gas, Maigret aixecà el cap cap a les finestres il·luminades del seu apartament. Ell no se n'adonava. Potser, si li haguessin demanat de cop i volta si hi havia llum o no, ell hauria dubtat abans de respondre. Per altra banda, per una mena de mania, entre el segon i tercer pis, començava a desembotonar-se el seu abric per agafar la clau de la butxaca dels calçons de manera que invariablement la porta s'obria des de l'instant que posava els peus sobre l'esterí. Tot plegat eren rites que havien trigat anys a establir-se i als quals mantenia més del que hauria volgut. El cas no es presentava avui, perquè no plovia, però, per exemple, la seva muller havia tingut amb ell el gest particular d'agafar-li el paraigua mullat de les mans alhora que allargava el coll per besar-lo a la galta.

Ell pronunciava una pregunta tradicional: ha telefonat algú? Ella responia mentre tancava la porta: Sí, i supòs que no val la pena que et llevis l'abric. El dia havia estat gris, ni fred ni calent, amb un aiguat cap a les dues del capvespre. En el Quai des Orfèvres, Maigret havia estat despatxant assumptes corrents: Has dinat bé? La llum de l'apartament era més càlida, més íntima que la del despatx. Va veure els diaris preparats al costat de la seva butaca i també les seves pantufles: he dinat amb el cap de la comissaria i amb els agents Lucas i Janvier, a la Brasserie Dauphine. Després d'allò tots quatre havien assistit a l'assemblea de la Mútua de la Policia. Després de tres anys, Maigret, defensant les seves possibilitats, havia estat elegit cada vegada sotspresident... Ella li va dir: "Encara tens temps de prendre una tassa de cafè. Lleva't l'abric. Jo ja he dit que no tornaries fins a les onze". Eren només les deu i mitja. La sessió no havia estat llarga. Encara havien tingut temps de prendre una copa a un cafè i, després, Maigret havia tornat en el metro. Qui ha telefonat? Un ministre!".

És l'inici d'una de les captivadores històries de Simenon, en aquest cas Maigret chez le ministre, una fina ironia sobre els polítics i les seves mangarrufes. Georges Simenon (Liège, 1930-Lausana, 1989), autor de més de 600 obres, va saber donar preferentment a la novel·la policíaca, el seu gènere més conreat, un especial toc d'humanitat, atmosfèric i psicològic i per a dur-ho a bon terme havia creat la figura inoblidable de l'inspector Maigret. Tambe publicà llibres de caràcter autobiogràfic i fou membre de l'Acadèmia belga des del 1952. Moltes de les històries de Simenon han estat portadas al cinema i la televisió.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.