Més enllà de la recepció i de l'encaix que han tingut els missatges, els actes i els símbols sobre el quals pivota la visita del papa, allò més positiu és el debat i l'anàlisi profunda sobre les conviccions. Catalunya ha demostrat una maduresa i una capacitat cívica extraordinària, amb manifestacions, debats i anàlisis de tota casta, fetes en general des de la tolerància i el respecte. Benet XVI ha tingut ocasió de constatar que el laïcisme és viu, però també civilitzat i madur des del punt de vista social. Res a veure amb aquell articulat de la lluita de classes dels anys trenta. Haurà constatat també, el papa Ratzinger, que Barcelona és una ciutat cosmopolita i, per tant, oberta amb els visitants. Una ciutat en la qual fins i tot el cristianisme hi té una presència molt viva, però també més moderada i menys espumosa que en altres indrets de l'antiga cristiandat.

La musculatura del cristianisme català té molt poc a veure amb la temptació al culturisme que posen de manifest alguns grups tradicionalistes. Fa dècades que l'Església catalana treballa amb un registre interiorista i culte, un model que podríem denominar més europeu i molt allunyat dels arquetips catòlics de la meseta. Vaig seguir parts de la cerimònia religiosa i de l'activitat pública de Benet XVI a Barcelona, mentre recordava la lliçó magistral de Carles Cardó, en la seva obra Les dues tradicions (1977), publicada per primera vegada en francès a París amb el títol Histoire Spirituelle des Espagnes (1946). Al voltant del papa Ratzinger hom hi pot localitzar un seguit de col·laboradors -cardenals i bisbes- que mantenen una relació estreta amb Catalunya i el seu articulat eclesiàstic. Ens referim a clergues que coneixen el teixit social i religiós de la cultura catalana i, en molts casos, l'admiren.

Un entorn que, pel que es dedueix dels mitjans de comunicació mateixos, ha percebut el foc colgat que manté Catalunya i el prestigi que sosté la seva cultura, per la seva projecció i per la qualitat, però també per haver sabut compaginar tradició i modernitat, però sobretot perquè Catalunya s'ha avançat en tot allò que fa referència al diàleg intercultural i interreligiós. Els experts religiosos del segle XXI saben que aquest diàleg passa per crear espais de debat i d'entesa amb el laïcisme compromès, perquè les grans religions no tenen totes les respostes, ni el laïcisme no té tampoc totes les preguntes. Benet XVI no és Joan XXIII, i molt probablement tampoc no aspira a ser-ho. Però respecte a l'etapa anterior, al pontificat que el precedí, Ratzinger ha fet passes i gestos que val la pena també reconèixer, com és ara afrontar algunes de les grans ombres que han ennigulat el paisatge interior de l'Església i han obstaculitzat allò que és la seva principal funció en la societat. També des d'aquest punt de vista, l'Església catalana és un exemple a imitar, perquè Catalunya fa temps que és un país de missió, una terra exigent que aposta per comunitats cristianes amb finura cultural i exigència social.