Respectar? Què i fins a quin punt?

Sempre he malavejat comportar-me de la manera més respectuosa possible amb tothom, els que em coneixeu ho sabeu, sols que fa quasi vuit anys, quan a causa d'una molt greu malaltia que vaig patir, que quasi vaig estar a punt d'embarcar-me en el més llarg viatge, la meva forma d'observar les coses, el posat d'enfrontar el món i la bolla em canvià de manera substancial. Des d'aquells dies tan amargants, les situacions límit que em tocà viure, patir fins a extrems insospitats abans, mirar la mort cara a cara, des d'aleshores deia, moltes coses que abans em passaven totalment desapercebudes, petits fets diaris, mirades còmplices i estimadores, tactes suaus i tebis nets de tota lascívia..., les vaig començar a apreciar amb devoció, i d'altres que ponderava amb una certa altura, sobretot veritats absolutes, dogmes inútils però profitosos per una certa gent, passaren a l'oblit o a un segon terme amb molta tranquil·litat i gens ni mica de pesar, ben al contrari.

El perfil i la perspectiva de molts caires del meu existir canvià de cap a peus. I així, tot en gros, una de les coses de més gruix que vaig aprendre va esser que he de saber respectar moltíssim únicament i exclusivament tot allò que, analitzat de prim compte, ho trobi veritablement respectable. La resta, les miques, per als polls. I que he de procurar esser molt bo amb els bons, i amb els altres, els dolents, els interessats sols amb les seves butxaques, els egoistes, els dogmàtics, els intolerants, no importa respectar-los ni poc ni gens i com més enfora millor.
Ho venia a dir més que res per la darrera visita del pPapa Benet XVI per terres gallegues i barcelonines, i les empirreumes de sermonets quaresmes mal alletats que ha envergat abans i durant la seva visita per terres espanyoles. Ho trob inadequat, impropi d'un home de la seva suposada categoria moral (que no pot equivocar-se ni equivocar-nos, segons "El Dogma Católico", assignatura gens ni mica "maria" de quart del nostre batxillerat).

Què ha d'anar a dir aquest home, mentint com un estrafolari brivall, que el Govern espanyol tracta malament l'Església catòlica, apostòlica i romana! Que jo sàpiga Madrid, insistint en la injustícia, no ha cancel·lat cap privilegi ni un a aquest personal. Ni un per senyal, he dit. Continuam finançant les classes de religió, pagant un sou als capellans, monges i bisbes i tota la pesca... I ha d'anar a parlar de laïcisme agressiu, d'anticlericalisme, el personatge aquest? Una altra cosa és que el dels mocassins vermells de pell de fava de cotxer enyori aquell temps que tenien tant predomini, tanta força i braó, que eren els amos absolutament de tot, tots els àmbits de la diària existència passaven pel seu sedàs.

Sobretot als pobles petits, que jo hi era, alerta. Uf, l'aparell, la màquina de la potestat eclesiàstica dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, uf, uf...! Ells sempre ben acostadets al poder civil franquista, els assassins, i moltes vegades fent de cuetes, que són coses que les sap qui les vol saber. Una altra cosa és que a causa de la seva interpretació medieval, anacrònica, esbiaixada de la doctrina del Crist, la seva ancorada mental, llevat dels funerals per la cosa social de l'acte, el condol, la companyia als familiars del difunt, a les funcions religioses normals -i obligatòries els diumenges i festes de guardar, recordin- hi hagi manco empentes de cada dia que passa, hi estan ben amples. Ja s'ho faran.

Acabar expressant un pic més la meva actitud respectuosa amb els practicants religiosos, que insistesc, siguin de la religió que siguin, els respect totalment sempre i quan la professin amb la devoció que lis doni la reial gana, però que ho facin del portal en endins de les seves cases particulars o dels seus llocs de culte. Tot el que passi d'aquí ho consider anacronisme, manca de decòrum vers els altres, insult. És el punt de vista de l'ateu que signa aquí baix. Que consti en acta.