Ahir el Diari de Balears publicava una petita noticieta mitjançant la qual informava que, segons l'informe Sistema estatal d'indicadors de l'educació, l'esperança de vida escolar mitjana d'un infant de sis anys a les Illes Balears és de 12,1 anys. Això significa que quan l'alumne comença la seva escolarització obligatòria està previst que es mantengui dins el sistema escolar fins aproximadament els 18 anys, de mitjana. El mateix article reflectia que la xifra és prou magra comparada amb la mitjana estatal, que és de 14,4 anys, i encara ho és més si ens comparam amb el País Basc o Castella-Lleó, que tenen una esperança de vida escolar de quinze anys i mig.
Abans de comentar aquestes dades, cal fer una puntualització. És ver que l'esperança de vida escolar és un bon indicador del grau de formació dels nostres joves, però amb matisacions.

Com més anys estigui escolaritzat un alumne, probablement més enfora haurà arribat en els seus estudis. Però hi pot haver casos que un alumne estigui molts d'anys dins el sistema escolar i no n'aprofiti tot el potencial. Pot, per exemple, haver-se passat alguns d'aquests anys repetint cursos i pot haver sortit del sistema educatiu sense la titulació bàsica. Per això he volgut gratar un poc més i he cercat a Internet l'esmentat informe. I hi he trobat més dades aclaridores. Per exemple, la mitjana de la Unió Europea és de 16,7 anys, bastant superior a l'espanyola i molt més alta que la balear. I el que és més greu, des del curs 1997-98 l'esperança de vida educativa a les Illes Balears ha davallat un any.

I si cercam el percentatge de joves que estudien a la universitat, ens trobam que el nostre torna a ser un dels més baixos de l'Estat. Per exemple, si ens fixam en el tant per cent de la població de denou anys que segueix estudis universitaris o similars, ens trobam que a les Illes Balears en tenim un 12,4 per cent, molt enfora del 43 per cent de Madrid, el 40 per cent de Navarra o el 38 per cent del País Basc i força allunyat del 28 per cent de Catalunya i el País Valencià. Només Ceuta, amb un 12,1 per cent, i Melilla, amb un 11,4, estan per sota de nosaltres. Aquest dèficit de formació pot passar-nos factura d'aquí a pocs anys.

Caldria que les nostres autoritats educatives posassin fil a l'agulla, encarregassin un estudi ben fet per saber quines són les causes d'aquest abandonament prematur del sistema escolar i prenguessin les mesures que estiguin al seu abast per pal·liar la situació. Intuïtivament percebem que una de les causes és el nostre sistema econòmic, basat sobretot en el turisme i la construcció, uns sectors que tradicionalment no exigeixen un grau de formació gaire alt. Aquests darrers anys de bonança econòmica hem vist com molts d'alumnes abandonaven els estudis sense haver-los acabats per incorporar-se al mercat laboral. Hi havia feina a balquena i era molt fàcil guanyar-se la vida maldament no disposassin de cap titulació. Però això ha estat pa per avui i fam per demà. Quan ha arribat una època de crisi, els primers que han perdut la feina han estat, precisament, aquells més mal formats.

Cal reforçar el pressupost educatiu per recuperar tota aquesta gent. Ara, que no tenen feina, disposen de temps per completar els seus estudis. Cal, per tant, informar-los de la possibilitat de reenganxar-se al sistema educatiu, aconsellar-los que ho facin i, sobretot, oferir-los la possibilitat que ho puguin fer. No és el moment de fer cap passa enrere en la despesa educativa ans, altrament, cal apujar-la per poder recuperar aquest segment de població que no va acabar la seva formació bàsica en e seu moment. I, de manera complementària, també cal mentalitzar els alumnes actuals i també els seus pares perquè s'esmercin en els seus estudis, que facin tant com puguin per aprofitar els serveis que tenen al seu abast i que arribin tan lluny com puguin.