Un segle enrere, pels volts de 1910, Antoni Gaudí treballava en les obres de la Seu de Mallorca. També aquí, l'arquitecte hi deixà una obra inacabada, però de tanta magnitud simbòlica i de tanta potència cultural que han convertit la seva restauració en un dels principals referents del turisme cultural de les Illes Balears. Al marge del valor profundament religiós, Gaudí és un dels grans clàssics de la modernitat, un visionari que ha actualitzat la iconografia religiosa i l'ha situada en els principals espais de diàleg amb la cultura moderna.

Insistesc, al marge de les conviccions i de les creences, Antoni Gaudí forma part del panteó d'icones d'un país que es presenta davant el món com un país culturalment potent, econòmicament solvent, ideològicament plural, tradicionalment dialogant i pactista, i amb un projecte polític clarament diferent a la resta de l'Estat al qual fa part. Des d'aquest punt de vista, la Sagrada Família també és alguna cosa més que un temple, i Gaudí és molt més que un arquitecte d'èxit associat en una època de modernització i de prosperitat. L'obra de Gaudí provoca diàriament, des de fa molts anys, peregrinacions turístiques que mouen masses de visitants que visiten Barcelona atrets pel modernisme i la seva simbologia.

Gaudí és molt present en l'imaginari d'aquests turistes. L'espiritualitat, els ideals i la visió simbòlica de Gaudí també és present, encara que de forma indirecta, en aquestes rierades de turistes i curiosos que s'acosten a una obra que parla sola. Perquè la Sagrada Família parla de fe en valors intangibles, però també parla de fe en els valors invisibles d'un poble, ens remet a una forma de vida i al somni d'un país que aspira a ser exemple de bones pràctiques democràtiques, econòmiques i cíviques. Quan el papa Benet XVI entri en contacte, avui, amb els carrers de Barcelona, amb la Sagrada Família i amb tota la simbologia catalana s'adonarà molt ràpidament de la solvència d'aquest acte. Entenc, a més, que s'adonarà molt ràpidament que aquesta no és visita convencional ni un muntatge de masses artificial. Molts dels assistents a l'acte hi seran moguts pel seu impuls emocional i per una fe desarrelada, però és molt probable que Papa Ratzinger s'adoni que avui el més important no són les masses, ni el suport a la figura que representa, ni una manifestació pública destinada a contrarestar la percepció de secularització generalitzada.

Quan Gaudí inicià les obres d'aquest temple expiatori, devers el 1882, l'Església també vivia tensions internes semblants a les actuals. Aquell mateix any els tradicionalistes espanyols havien promogut una peregrinació a Roma que va ser avortada per la Nunciatura Apostòlica, precisament perquè ja llavors els sectors catòlics més fanàtics i exaltats volien convertir-se en la veu autoritzada del catolicisme hispànic. I tant és ara com abans, perquè això ja ve d'enrere. Per això avui és un dia per alegrar-se, per sentir goig de viure un moment en què es reforça la simbologia i els valors d'un poble, i per altra banda un dia per corregir aquelles actituds que es deriven de la voluntat de posseir una cosa i treure'n profit o avantatge, encara que sigui en nom de la fe.