Manco que la perdiu torni col, com feien a saber els antics romanços. Succeí que em vaig divertir molt l'altre dia llegint un article del Quim Monzó, que publicà a La Vanguardia. El titulà "El poder de la silicona", i a la seva manera, sempre brillant i fent pessigolles, ens posava al corrent de l'assilvestrada peripècia del ferrer serraller d'Almeria que, la nit anterior a la vaga general del passat 29 de setembre, tingué l'ocurrència que allò millor que podia fer per solidaritzar-se amb els vaguistes era proveir-se d'una bona quantitat de silicona, i aplicador en rest segellar ben empastifats tots i cada un dels panys dels comerços de dalt a baix del carrer Múrcia de la Capital andalusa, tant els d'anada com els de vinguda, i així els comerciants que no tinguessin intenció de fer vaga s'haurien de fotre i fer costat als treballadors que en fessin, a causa de l'obturació dels tancadors. Ah, però uep, al costadet de cada pany hi deixà ben visible un adhesiu amb el seu nom i telèfon per si volien solucionar amb urgència i pulcritud l'estropell que ell mateix havia ocasionat. Qui la sàpiga més llarga que ho digui, vaig pensar tot seguit de la lectura. Tuadell, quin estornell.

Va ser sonada la feta pel que es veu. No especifica el Quim les conseqüències que la cosa tingué per l'espavilat i solidari, el llest aquest, però hem de suposar que les denúncies li caigueren a sobre a sàrries. Però, clar, i això ho dic jo, si no el va veure ningú, si no hi hagué cap testimoni de l'eixida, de la malifeta, ell sempre podria haver afirmat que, tant si el creien com si no, s'havia limitat a posar adhesius de propaganda del seu taller perquè descobrí que aquella pobra gent necessitaria ajuda l'endemà ben d'hora, i tampoc no es tractava de deixar passar una ocasió tan clara com aquella de fer calaix, no és ver? Ja està tot inventat, ja ho he dit al títol.

Abundava el Monzó que l'assumpte era un remake quasi perfecte d'El chico, la pel·lícula de l'any 1921 en la qual un nin anava pel carrer tirant pedres als vidres de les cases, i després d'una estoneta compareixia en Charles Chaplin convertit en vidrier, tot arromangat per a solucionar tots els "accidents".

Tot plegat m'ha recordat quan fa molts anys, trenta llargs, que jo feia feina d'encarregat d'una botiga d'electrodomèstics a una zona comercial de Ciutat, i va circular per la barriada la veu que molts dilluns solien comparèixer bastants de cotxes amb una roda desinflada. Tothom sospità, però no es podia provar, que bona part de culpa la tenia el propietari d'un taller d'arreglar rodes que hi havia su-allà, que era el que feia un bon calaix quan es donaven els fets.

La sospita se solidaritzà en certesa quan un propietari i amic, en Josep Lluís X, un matí trobà la roda desinflada i la inspeccionà per si trobava forat o clau, sense gens d'èxit. Va esser quan se li acudí desenroscar la tapa de la vàlvula i es trobà que li havien col·locat una pedra menudeta dedins, de manera que el pedrolí pressionava l'ànima de la dita vàlvula i feia perdre l'aire de la roda fins que no n'hi quedava gens ni mica. En Josep Lluís dugué l'experiment fins a l'extrem: portà la roda suposadament foradada al taller i va fer com si se n'anàs a ca seva, ja tornaré d'aquí a una horeta, eh? Que sí, que sí, quan en realitat s'amagà dins una entrada de l'enfront, ben a l'aguait. Va poder observar com el barrut aquell treia la pedreta, inflava la roda i apa, a cobrar quan vénguin a cercar-la. Se n'armà una de les que fan època, em poden ben creure.