Un grup de personalitats de Catalunya ha publicat en el Corriere de la Sera una carta, adreçada al papa Ratzinger, de benvinguda a Barcelona. Qui en són els signants? Bàsicament gent de la dreta, amb alguns batlles del PSC per allò de no perdre pistonada a tres setmanes de les eleccions. Hi ha Jordi Pujol, Artur Mas, Duran i Lleida... És, no cal insistir-hi, una carta de cortesia. Tanmateix, en un moment determinat, els sotasignats deixen entreveure allò que de debò els preocupa, en agrair-li la seva voluntat de parlar i pregar en català durant la cerimònia litúrgica de la Sagrada Família. S'han passat un pèl aprofitant l'avinentesa per a escombrar cap a casa? Ben al contrari. En tot cas, queden curts. Però és inevitable, fem part d'un poble acomplexat. Ens mirem amb el xai i així, tocant a la independència, belant en lloc de lladrar, no ens en sortirem.

Fa prop de seixanta anys, Anton Cañellas, aleshores l'element més representatiu de la il·legalitzada Unió Democràtica de Catalunya -que comptava, d'altra banda, amb persones tan respectables com Miquel Coll i Alentorn i Josep Benet-, va entrevistar-se, a Milà, amb el cardenal Montini. El motiu? La prevista celebració, a Barcelona, del Congrés Eucarístic. I Cañellas va pregar-li que l'Església reconegués, d'una manera pública, però ateses les circumstàncies polítiques d'Espanya tan matisada com considerés convenient, la identitat de Catalunya. La resposta del Vaticà va ésser immediata. Montini va informar Pius XII -que havia publicat, l'any trenta-nou, l'encíclica "Con inmenso gozo" ensabonant Franco- i ambdós coincidiren que era millor no mullar-se amb les coses d'Espanya i enviaren a Barcelona el Cardenal Tedeschini, un bagasser. Dissabte Benet XVI serà a la Sagrada Família. La situació política espanyola no és la mateixa de l'any cinquanta-dos.

Tanmateix, la posició de l'Església envers Catalunya -i qui diu Catalunya diu els Països Catalans- continua essent de menyspreu absolut, sense pal·liatius. Aquesta terra porta infinitat de segles resant en català, perquè si no ho hagués fet en català no ho hauria sabut fer en una altra llengua. Roma, en canvi, no ho ha tingut en compte. Cal dir, per tant, que la carta del Corriere de la Sera és lamentable? Quin agraïment, des del punt de vista nacional i lingüístic, hem de tenir, els catalans, al papa i a tots els papes? Per què no aprofiten, Pujol i companyia, l'avinentesa per a fer-li saber allò que repetim una vegada i una altra a les manifestacions? És a dir, que som una nació i que tenim una llengua tan digna com qualsevol altra de les que es parlen al món. Per assolir la independència fan falta moltes coses, algunes força costoses. Però també d'altres que no valen res, perquè són fruit de la coherència individual i col·lectiva. No ho dubteu: un punt d'insolència, filla de la dignitat, també és del tot necessari per a guanyar-se el respecte dels altres.