algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:

L'estafa rere l'anècdota

I si, després de tot, resulta que hi ha responsables de casals de gent gran que s'embutxaquen per mor del bingo fins a 15 mil euros mensuals --dos milions i mig de pessetes d'aquells d'abans, molts de doblers al cap de l'any-, tal com apuntaven ahir els diaris? Després d'una setmana de rebombori, de sortir als papers i veure en els informatius estatals la feta, canvien les tornes? No eren els jugadors qui delinquien -i això per ventura no s'ha dit abastament-; és, suposadament, algú que se n'aprofita de la bona fe i dels deu cèntims per cartró -es fa difícil, per altra banda, pensar que es poden treure 15 mil euros a menys de dos rals l'aposta- per fer-se el xaletet. O el xaletet dels néts, que darrere de tot delinqüent sempre hi ha una bona causa.
Així que tenim centenars d'agreujats que just sortien de l'esglai de veure com els intervenien les bones estones setmanals i ara se'ls estén -se'ls confirma, tal volta?- una ombra de dubte ben grollera damunt d'alguns dels gestors d'aquells moments.
Aquests dies ens hem posat les mans al cap -hem sentit: "com es pot ser tan barroer?", "com es pot fer tant el ridícul?", l'"afany recaptatori", el "sector del joc" i tot el calaportal- i hem assistit a defenses enceses dels deu cèntims -cinc si es juga al parxessi- com a incentius inofensius per posar emoció a la contesa. També hem sentit recordar, sense venir al cas pràcticament, que mai es considera "afany de lucre" quan tot allò recollit reverteix en activitats o estructures dels casals que organitzen les timbes.
I ara, del "no feia falta la policia" passam sense solució de continuïtat a revisar amb interès els fets, a reconvertir víctimes en espectadors -"efectes col·laterals", n'hauria dit qualcú en qualque moment-, i a cercar el beneficiari de la picaresca. I a entémer-nos que, devora els qui posaven el crit al cel per la intervenció extemporània, n'hi havia alguns que callaven, potser amb la sospita que darrere d'aquell cop per alguns inexplicable hi havia raons de pes per intervenir. Una bona dona, en plena voràgine dels fets, ens va parlar de 70 euros de guany espuri setmanal, una suma que no vàrem considerar digna d'aixecar una gran portada. Si ens haguessin dit que hi havia gestors que s'enduien mig quilo cada cap de setmana, la qüestió ens hauria semblat un pèl més seriosa. Les dimensions ens varen confondre i menar a l'error, perquè és del tot il·legítim endur-se a casa doblers d'altre -això té un nom-. I qui se sap endur deu cèntims sabrà fer-ho també amb deu mil.
Periodista

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.