nubes
  • Màx: 14°
  • Mín: 10°
12°

El petit comerç

Alguna cosa es fa malbé, es romp en el paisatge d'un indret, la història d'un poble, una barriada de ciutat, onsevulla, quan un petit comerç del que sia, una taverna, una botiga de queviures, tanquen portes després de molts d'anys d'existència. Jo sent com un buit dins el pit, una sensació de mancança quan pas per davant del que va esser el bar Niza, el cafetonet i les novetats més últimes amb el Joan abans de la topada que va tenir..., o el Triquet, o el Moka, i ara ja no hi són o hi ha un altre establiment diferent a son lloc...

Enyorar aquell forn que feia les duquesses de brossat tan bones, les "palmeres" cruixents, les exquisides panades de pèsols. Notar l'absència de l'establiment tan antic de material elèctric i il·luminació diversa, on acudia a comprar el polsador d'època, els fusibles del comptador de quan encara se n'empraven, l'endoll de superfície que no podies trobar enlloc més que allà mateix i tu ho sabies...

Sempre resulta un trastorn haver de canviar per la força els costums inveterats, els hàbits que ja formen part del nostre estil de viure, la quotidianitat. No tot és deixar de fumar, no, hi ha molts més vicis que quasi sense adonar-nos ens condicionen de valent, ens creen addicció. No tant com el tabac, però la veritat sigui dita.

Però clar, els anys no passen debades, i alguns perquè als propietaris els ha arribat l'edat de jubilació sense hereus adients, o els seus descendents no els ve de gust continuar amb el negoci perquè han trobat que la seva sendera era diferent, altres perquè les grans superfícies se'ls han menjat crus i amb la roba, un darrere l'altre van desapareixent, un dia hi passes per davant i veus la porta tancada i barrada, amb el rètol d'"es ven" o "es lloga". Molt pocs d'"es traspassa", tant nombrosos temps enrere. Simptomàtic. Són uns altres temps, aquests, amb tota evidència.

He habitat molts d'anys a la vora del Club Nàutic Cala Gamba i he viscut una època del local social d'aquell club, que n'era el cuiner en Fernando Gil, un dels tres germans que regentaven el restaurant, que els diumenges a migdia venia gent de tot Palma i d'algun poble també, solament a menjar una ració de calamar a la romana, que tenien una anomenada fora mida; mmm!, exquisida mossegada, que encara se m'omple la boca de saliva quan la record, les palanganes sortien de la cuina una darrere l'altra, s'inflaven de vendre'n. Però un moment donat es desentengueren els germans Gil entre ells, ho deixaren anar i s'acabà l'invent. Bona nit si et colgues.

Exemples en podria citar a centenars, però no ho trob necessari ja que tots i cada un de vostès també els deuen tenir a la punta de la llengua de la memòria. Al petit comerç li costarà molt sobreviure a la competència de les grans superfícies. És la lluita del lleó contra el ratolí. L'única possibilitat de la rateta és la personalització del tracte amb els seus clients, tractar-los molt bé, amb la professionalitat exquisida que no pot oferir el lleó, llogar bons professionals per estar de cara al públic remunerant-los així com toca, que qui paga amb cacauets sols aconsegueix moneies, bon tracte, bona cara i, sobretot, l'especialització a qualsevol nivell de productes... I la punteria més afuada que es pugui aconseguir.

Si vens fruita, ha de ser la millor, la més maca i ben presentada i exposada amb gràcia i encert, neta i més lluenta que una patena. El preu passa a segon termini quan aquell producte és tan mengívol que et fa returar el pas. I sort, molta sort. Potser els calamars a la romana del CNCG en són un bon exemple del que vull arribar a dir. Però fa mala cara, el malalt. Déu faça que bon temps faça, deien els padrins.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Que es fotin !, fa mes de 12 anys
Els petits comerços obren quan és dia de vaga general, així que si ells no són solidaris amb els treballadors, tampoc els treballadors hem de ser solidaris amb el petit comerç.
Valoració:1menosmas
Per Pau Genestra, fa mes de 12 anys
Recordo d'aquells temps, en què hi havia una gran vida social, al club nàutic de Cala Gamba, que en Manolo (cambrer excel·lent i hiperactiu alhora), anava de bòlid anotant i servint comandes, netejant taules, cobrant i tornant el canvi, renyant als al·lots que feien malifetes, baratant cendrers plens per nets, granant vidres romputs (qualque vegada a resultes de la velocitat amb que agafava tassons i botelles), i moltes altres tasques de les que mai en defugia. Recordo estar jo a la barra, devora el mostrador de vidre que mantenia calentes les diferents delícies amb què podies completar un exquisit variat (encara no existia el microones ni se refrigeraven les tapes). I recordo veure passar devora jo, una i deu i cent vegades, en Manolo fent comandes al cambrer de darrera el mostrador:
-"Tres variados, una de frito, dos cafés con leche, una ensaimada, un cruasán, dos cañas, un vermout...!!"-, i així moltes vegades mentre jo llegia les lletres grosses del diari.
I en una d'aquestes, desprès de sentir sonar insistentment el telèfon que hi havia a l'extrem de la barra, devora les safates que mostraven aquelles exquisideses, en Manolo cansat de sentir l'aparell veient que els de la barra no en feien cas, se'n hi va escopetejat, sense amollar la safata i despenja:
-"Calamares, ¿dígame?-
Valoració:9menosmas
Per Toni Parreta, fa mes de 12 anys
"Déu faça que bon temps faça, deien els padrins".... efectivament Biel i com sempre: avui has tornat a brodar.
Valoració:5menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente