Josep Maria Puigjaner afirmava, dijous, a La Vanguardia, que les comunitats cristianes actuals tenen cada cop menys capacitat d'influència social. Luis María Ansón manifestava en una entrevista a El Temps que la premsa catalana té una major influència sobre la societat, precisament perquè respon a un esquema professional diferent a la de Madrid. Garrigues Walker apostava per incrementar la musculatura de la societat civil, precisament en uns instants en què sembla que només existeixen els partits polítics i les esglésies, perquè el teixit social restant forma part de l'inventari de components sospitosos. Diríem més, en l'opinió està instal·lat que només hi pot haver unes poques banderes i que aquells que no es reuneixen sota el paraigua d'una d'aquestes identitats esdevé sospitós i immediatament desacreditat i malmenat pels poders. La realitat, tanmateix, és molt més rica, variada i compacta d'allò que apareix publicat i d'allò que la societat interioritza a través de l'alambí informatiu.

Si allò que realment està en crisi és la partitocràcia, si la desacralització de la vida quotidiana és un fet evident i lògic de la modernitat, si el mercat opera impunement generant informacions intencionades, si les tempestes econòmiques impedeixen consolidar els lideratges, on convé posar el zoom de la nostra mirada per observar la influència que tenen les forces socials sobre el pensament i les accions de la humanitat? Sabem que els nostres gustos, preferències, decisions i bona part del nostre imaginari col·lectiu depèn en gran part de la circumstància. Si això es dóna per bo, quin espai queda lliure en el disc dur de la memòria per introduir-hi la discrepància, la crítica i l'autocrítica com a model dialèctic per fer avançar una civilització que sembla encallada en aiguamolls? Davant totes les alternatives, servidor té una sensibilitat especial per aquelles que tenen vocació a la cordialitat i a crear espais d'encontre.

Aquelles que es fonamenten en una ètica constructiva i que tenen capacitat de mirar el món amb aquella perspectiva que requereix la mirada amb el cor, però també amb la fortalesa suficient per plantar cara a una realitat de la qual la gran part d'allò que val la pena ha tornat invisible i inexistent per a la gran majoria de ciutadans. L'èxit professional i personal es fonamenta cada cop més en la capacitat de treballar en aquells espais i en aquells temps en què hom no se sent observat ni valorat superficialment ni circumstancialment. Convé començar a pensar en aquella part del nostre treball que feim amb la mirada posada en el futur, aquella part de la nostra entrega que queda, aquell compromís personal i cívic que té vocació de quedar ocult en el formigó. Aquest treball diari aparentment rutinari, aquest goteig de pluja fina que a penes toca el terra, aquelles iniciatives que passen sense fer soroll i aquelles biografies que han passat vivint en silenci i amb dignitat, aquestes són les virtualitats que acaben influint en la societat, aquest és el sòl que permet imaginar un futur diferent. Les altres influències o són poc virtuoses o són senzillament remors del poder.