El comerç amb Orient s'havia fet molt difícil a final del segle XIII, especialment per a la República de Gènova, que veia que les seves expedicions per terra topaven amb massa perills. Els mercaders eren robats i assassinats i, des de la caiguda de Sant Joan d'Acre, el 1291, aquella ruta terrestre es complicà encara més.

Els turcs, a poc a poc, es feien amos de tot el Pròxim Orient i tallaven tota comunicació amb les regions asiàtiques d'on venien les espècies, absolutament necessàries per a la conservació dels aliments, tot completant la indústria que feia servir la sal i el vinagre, tradició que perdura, malgrat els avançaments tècnics. Fou aleshores quan sorgí la idea i projecte d'arribar a les Índies per la ruta del mar, navegant per les aigües de l'Atlàntic, tan temudes pels mariners de l'època, on imaginaven la presència de zones bullents, tempestes apocalíptiques, abismes incommensurables, monstres de tot tipus, serps marines de mides extraordinàries, pops i calamars gegants, sirenes que atreien el mariner o l'ofegaven sense remei...

La realitat era just una altra, però no menys amenaçadora: les llarguíssimes distàncies sense topar terra, la fam i la set en exhaurir-se els queviures, malalties mortals, com l'escorbut o les febres, manca de vent sota un sol abrusador, insectes que es menjaven la fusta de les naus, bogeria sobtada de molts tripulants... Navegant per l'Atlàntic sud, dins la creença que Àfrica acabava en punta i permetia la comunicació immediata de l'esmentat oceà i l'Índic, aquell projecte semblava possible. De fet, la navegació havia aconseguit determinats progressos, com l'ús de la brúixola, tramesa als àrabs pels xinesos, i també de l'astrolabi, l'alidada, millores del timó i del disseny de les naus.

Aquell any de 1291 sortien de Gènova vers l'Índia els germans Hug i Guido Vivaldi. Eren mariners experimentats, havien bastit un bon vaixell, portaven queviures abundants, havien enllistat els millors homes del port. Salparen amb gran entusiasme de la població, ben conscients, els genovesos, que un èxit d'exploració podria significar una victòria comercial. Però es va perdre tot rastre de la seva singladura. Anys després, en el primer terç del segle XIV, un altre genovès, Lancelotto Malocelo, arribava fins a les Canàries i les costes occidentals d'Àfrica, però no gosava anar més lluny.

Tanmateix, la vista dels arxipèlags atlàntics els indicava que hi havia tot un món ignot, que la descoberta podria esser llarga i profitosa. Poc després, mallorquins i catalans, durant tota aquella centúria, visitaren les Canàries, entre els quals, Jaume Ferrer, que arribava fins al riu Senegal el 1346. Els germans Vivaldi eren definitivament oblidats, però molts en seguirien el rumb. Després de mig segle d'esforços, el 1498 Vasco de Gama arribava a l'Índia i hi plantava la bandera portuguesa. Fins a la nostra època, els ports de Goa, Damao i Diu foren testimoni de la gesta. I ho són encara.