Algú ha dit que l'obligació dels governs és fer un país avorrit -cadascú que s'organitzi la diversió a la seva manera. No podríem dir que Xile hagi estat, aquests mesos, un país avorrit, ja que tot el món ha seguit amb angoixa i esperança l'epopeia del salvament d'aquests miners engrunats a les entranyes de la terra. Naturalment, on els sentiments s'han tornat incontenibles és en el propi país, immers en un tsunami de patriotisme no ben entenedor -per a servidor, és clar. El patriotisme, en general, tendeix a la destrucció de qualsevol principi de proporcionalitat. Aquí, per mor de la selecció de futbol -i, abans, de la de bàsquet-, en tenim testimonis suficients per fer-ne un parc temàtic.

Com s'encén la metxa dels ardors patriòtics més desbordats? Servidor no adreçaria la pregunta al primer sociòleg ni al primer antropòleg que em topàs al carrer. Sospit, però, que la resposta correcta tendria en compte molts de factors, entre els quals la necessitat peremptòria de sentir-se reforçat en moments d'escassa seguretat en la capacitat d'assolir conquestes més sòlides i duradores.

A Xile, el patriotisme ha estat canalitzat pel govern de Sebastián Piñera, que ha sabut convertir un fracàs estructural endèmic en un èxit nacional, generador d'energia per a la integració social. L'exaltació dominant ha impedit, durant aquests mesos, qualsevol esbós d'autocrítica, que només s'ha apuntat tímidament quan els miners sepultats han renascut a la vida. El president Piñera s'ha erigit hàbilment en portaveu del futur, cosa que l'ha eximit de preguntar-se públicament quina responsabilitat té el govern en les condicions en què és permès de treballar en les mines del país -podríem deduir que no tan sols en les mines. No quedarà cap culpable impune, proclamava Piñera, en una maniobra de distracció que li permetia, d'una banda, mantenir el control i els beneficis del patriotisme, i, de l'altra, bastir un simulacre d'autocrítica.

Tot plegat, és independent de la noblesa dels sentiments suscitats per l'aventura humana, que reuneix tots els ingredients de què són fetes les obres d'art més grans. Algunes televisions espanyoles ho convertirien en defecació televisiva -defecació color de l'or. És una sort que els fets no hagin passat en territori espanyol, perquè ara assistiríem a un episodi més d'aquesta incontenible degradació dels sentiments humans.

En fi, si Xile fos un país avorrit voldria dir que les coses hi funcionen raonablement bé: que s'aplicaria estrictament una normativa de seguretat en el treball, sota la vigilància del govern, que és el que el president Piñera promet triomfalment per al futur, fixant-se l'objectiu de preservar la dignitat dels treballadors. Però, com que qui no es conforma és perquè no vol, comparau l'episodi dels miners xilens amb el xapapote de José María Aznar -quan Jaume Matas era ministre de Medi Ambient. No hi ha color.