Amb ulls d'artista, capaç de captar la bellesa de l'instant; amb la paciència que aguaita la vida per sorprendre'n el gest irrepetible; amb la voluntat de trobar la veritat d'un temps que s'esmuny, Toni Vidal (Es Castell, 1934) va visitar Eivissa amb el propòsit de realitzar-hi un reportatge per al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona. Era l'any 1971 i si llavors el resultat ja fou esplèndid, ara, quaranta anys més tard, el seu treball ha adquirit un valor extraordinari. És "art i document", com en diu encertadament Ana Colomar en el text que obre el llibre publicat l'agost passat per Editorial Mediterrània a iniciativa de l'Ajuntament d'Eivissa i amb el suport de l'Institut d'Estudis Baleàrics. Qui amb el fruit de la càmera d'en Vidal vulgui fer Una mirada enrere (Eivissa als inicis dels anys setanta) no restarà indiferent. A mi m'ha entusiasmat. Conec l'obra del fotògraf menorquí, admir per més d'un motiu la personalitat d'Isidor Marí, sé com li agrada a en Vidal donar les seves fotografies a la interpretació dels poetes (no debades, té llibres excel·lents en aquesta feliç simbiosi: Roques, 1987; Menorca tot just ahir, 1999, etc.) i sé també que n'Isidor és un molt bon poeta. Ergo, la conjunció d'imatge i paraula en aquest llibre és una festa, un autèntic regal a la sensibilitat. Aquest llibre regalima bellesa.
Entre els antics grecs es considerava que hi havia bellesa i harmonia en la veritat, i que la bondat també hi habitava. Com explica el professor Garcia Gual, en l'etimologia del mot "Alezeia" trobam (negada pel prefix a-) la idea d'allò que és tèrbol, que no és clar; el nom del riu de l'oblit, que duia al regne dels morts, era Leteu. Doncs, a-letheos, 'no boirós, no tenebrós', sinó 'clar'. La clara llum de la veritat resplendent. La veritat apareix amagada darrera d'unes aparences i ha de ser descoberta o desvelada mitjançant el diàleg, la reflexió i el raonament. A la Natura li és grat d'amagar-se, deia Heràclit. La veritat és, doncs, un descobriment d'allò que hi ha darrere de les aparences. És aquesta una concepció molt grega. Allò que en la infància de la humanitat s'explicava mitjançant mites, o sigui creences indemostrables, és la realitat més tard per la raó, pel pensament i la paraula, el logos. Els grecs antics valoraven la reflexió, la vida contemplativa (bios theoretikós) era l'ideal aristotèlic, l'observació de la realitat una via per arribar al coneixement.
Aquesta aventura de coneixement, n'Isidor l'encerta a fer en retrobar-se, tal volta, a si mateix reflexivament davant les imatges del fotògraf -"pensa un carrer estret i curt com una vida..."- per la geografia urbana (onomàstica autèntica: can Marrota, Barberia d'en Mariano Rampuixa, cas Corsari Vell, can Jondal, can Pere Cala, can Rieró Ric...), en el paisatge rural, en les figures humanes de tantes particulars històries anònimes de gent senzilla, en els vestigis històrics, en els espais simbòlics, en aquella Eivissa que el temps i -per què enganyar-nos?- el mal cap de vells cacics, han esborrat per sempre. El temps ha estat implacablement fidel a la llegenda del rellotge de caixa: feriens transeo, jo pas ferint.
Fràgil temps aquell, éreu infants. S'hi escau el to elegíac: "la font era el record, l'escala el somni"; però el poeta eivissenc ens sorprèn també en les formes populars dels romanços i cançons, en el coneixement de la tradició, en els sextets alternant versos de 7 i 4 síl·labes, i d'altres magnífics exercicis (els poemes Sa Penya o Prohibit, o la mestria que mostra en els sonets.
Si un poema és bo, l'altre ho és més. I així debana per "fer bugada amb els records apedaçats, sargits i rebregats que has dut a flor de pell tota una vida".
No puc acabar sense fer esment de la presentació històrica que, entorn de la data de 1971, signa Vicent Marí Costa. Imprescindible llegir-lo abans de deixar-se acompanyar per aquest passeig girant l'ullada cap enrere. S'entenen molt millor els canvis, llurs causes, les contradiccions socials, les lluites, les esperances...
