Entenc que la realitat social i política no passa per un bon moment de forma. És tan evident que no cal insistir-hi, perquè sembla una redundància, un ressò més d'un soroll que es repeteix de forma cansosa. També comprenc que patim una síndrome nova, relacionada amb l'estrès que ens produeix la sobredosi de fàstic que ens veiem obligats a suportar. Aquest sentiment repugnant i de regressió indubtablement és més social que polític, tot i que la classe política forma l'avantguarda d'aquest exèrcit de protagonistes amb visibilitat.
Tothom vol aclarir posicions, tots aspiram a saber exactament què es pensa i quines són les estratègies davant temes considerats virtualment com a essencials. Indiscutiblement, la denominada qüestió lingüística és un dels temes estrella en aquest debat. D'això sembla que tothom en sap, que tothom està preparat per defensar un argumentari solvent i que tothom està acreditat per fer-ho. Al costat de la llengua hi apareix l'educació. D'això també aparentam anar-ne sobrats, perquè som un poble format i amb un reconeixement indiscutible en el terreny de les pedagogies aplicades i de la sociologia de l'educació. Som un país afortunat, perquè la nostra economia està en mans d'experts i d'emprenedors solvents que s'avancen al pensar de la resta de la ciutadania.
La patronal hotelera, els dirigents de les cambres de comerç i alguna altra corporació patronal també són en el rànquing de més prestigi en les enquestes de caràcter local. Vivim en un país en el qual per ventura són massa els que es dediquen a donar lliçons: aquí tothom aspira a crear escola, gairebé en la mateixa textura en què ho han fet els hotelers, que han creat una marca de solvència global. Tanmateix, no anam bé. El mal moral està inoculat en la societat. Tot això que està passant aguditza l'individualisme i ens fa enfora d'allò que són els valors tribals, modernament dits cívics i patriòtics.
Per ventura és veritat allò que tots som iguals, perquè entre tots tenim una tendència a l'autodestrucció, a la intolerància, a l'autisme i a qüestionar les estratègies de salvació. Tanmateix, els països es fan forts quan són capaços de sumar-se a un projecte d'èxit comú, malgrat que aquest sigui liderat per una ideologia política amb la qual no compartim gairebé res. Pensar alguns d'aquests principis elementals per ventura és el que falta en aquests instants en què els partits sembren la campanya electoral. D'aquí a una mesada, al final de la primavera, cadascú recollirà el que ara està sembrant.
Cadascú es retrata i apareix tal com és, amb les seves virtuts, però també amb les seves limitacions. Ningú no sap com respondrà la ciutadania davant els estímuls. No obstant això, intuïm que la cosa no variarà gaire respecte a les darreres representacions, perquè la litúrgia electoral és cíclica, rutinària i obeeix a cànons de manual. Molt probablement disminuirà l'inventari de promeses, però augmentarà la politicofòbia, sobretot en aquells mitjans on s'ha deixat créixer el fanatisme ultra. Però guardau-vos de ca que no lladra. Aquí, per cert, els ciutadans perillosos són aquells que callen, observen i esperen la seva oportunitat. Aquesta majoria que calla tampoc no ajuda gaire a aclarir posicions.
