Molt es parla del viratge anticatalanista del PP, però poc pareix impressionar el que està fent UM i podria tenir, fins i tot, més importància. Segons les cròniques digitals d'ahir horabaixa, el president del partit, Josep Melià, donava la benvinguda al fitxatge regionalista, recent ex del PP, Miquel Munar, amb aquestes paraules: "Encarna perfectament els valors de la nova etapa", que es caracteritza per la "nova filosofia de retorn a les arrels del partit". Fa molt pocs mesos, els dirigents d'UM de la nova etapa insistien a deixar enrere els aires regionalistes per apostar cap vegada més per un intens nacionalisme. En ocasió de l'elecció de Melià, servidor vaig analitzar que el dirigent tenia davant seu un repte que només amb el pragmatisme regionalista podia superar, perquè de nacionalistes pocs n'hi ha en aquesta terra.
D'opinions sobre què passa a dins UM, n'hi ha per a tots els gusts. Des d'aquells que veuen el secretari general, Joan Monjo, manejant Melià fins als qui parlen d'un allunyament del president del grup de nacionalistes passant per, senzillament, que Melià comença a sentir-se còmode i actua en conseqüència. No ho sé. El que està fora de dubte és que el president i el secretari general han imposat un rumb que pareix retornar efectivament UM als seus orígens regionalistes (en els quals, per cert, va obtenir els millors resultats, fins a sis diputats per Mallorca). El fitxatge de Miquel Munar, com també l'oferta a Biel Company, anirien en aquesta direcció.
Per ventura és una mera tàctica obligada per les circumstàncies. No oblidem que no fa ni dos mesos UM patí l'escissió d'un centenar de militants de Campos, posteriorment de devers dues dotzenes de Felanitx i que també n'hi han fugit de Palma. Una de les crítiques, per part dels de Campos, que es va fer a Melià va ser "l'excés de nacionalisme" i d'abandonar els "orígens" regionalistes, curiosament. El partit necessitava una injecció de moral que només podia venir d'una operació que compensàs en imatge aquestes fuites i per fer veure que continua essent necessari i que, per tant, no és necessari crear un partit regionalista per fer regionalisme a Mallorca i a les Balears. El fitxatge de Munar li va perfecte per assolir l'objectiu.
Si és una mera tàctica obligada per les circumstàncies tan adverses com han patit -que, vulguin o no, no han escampat del tot i el judici a Maria Antònia Munar i a Miquel Nadal els ho recordarà-, la política de fitxatges "mediàtics" -com li agrada dir a Monjo- no tendrà gaire conseqüències pràctiques. S'exhaurirà en ella mateixa. Altra cosa seria que, efectivament, Melià s'hagi convençut que les dèries de convertir UM en una "CiU a la mallorquina" -com sempre deia Munar- no són només irrealitzables -per òbvies raons-, sinó que seria una equivocació molt profunda per fer política a Mallorca i a les Balears, excepte que la comparació sigui estrictament per la ubicació en la geometria política illenca i no tengués a veure amb qüestions ideològiques. Si el viratge regionalista és seriós i, en efecte, es tracta de tornar "a les arrels", aleshores sí que UM pot aspirar raonablement a sobreviure l'any que ve i a posar les bases per tornar a tenir influència social en una terra a on de nacionalistes no n'hi ha, però sí que existeix un clar espai per a allò que, malgrat que sigui tan difús, tothom entén perfectament, "lo nostro", i que tots identificam amb el regionalisme.
Periodista