El president Antich i el seu conseller de Salut, Vicenç Thomàs, han hagut de suportar amb estoïcisme, aquests darrers dies, la forta barrumbada d'insults i desqualificacions que li han tirat per la cara alguns integrants de la Plataforma Salvem la Real, amb motiu de l'entrega formal de les claus de l'hospital de Son Espases al Govern. Palplantats enmig del carrer, a mercè d'un grapat de ciutadans aïrats esdevinguts un improvisat tribunal popular, els responsables polítics que fa tres anys s'hagueren d'empassar -amb el cor dolorit- les seves promeses de rectificació referides al nou hospital de referència, tastaren el gust agre de la desafecció pública, simbolitzada en la pitjor de les afrontes que ha de patir una persona dins l'àmbit públic o privat: ésser titllat de traïdor.
Esser acusat de traïció és, en certa manera, consubstancial a l'activitat política, des del moment que la defensa dels interessos generals sol dur inevitablement aparellat l'incompliment d'altres compromisos restringits a un àmbit més reduït, assumits a vegades de manera puntual o improvisada i amb un objectiu més aviat conjuntural i sovint sense la més mínima possibilitat d'ésser duit a la pràctica. En aquests casos, i encara que donem per bo que la intenció del polític a l'hora de fer aquest tipus de promeses impossibles de complir sigui sincera i honesta, al final el pecat acaba sempre per incubar la seva penitència, fins al punt que el problema real ja no rau en endevinar si els polítics acabaran traint o no allò que han promès, sinó en profetitzar quan i com ho faran.
