Feia anys que el nom de Mario Vargas Llosa (Arequipa, Perú, 1936) sortia a totes les travesses de possibles guanyadors del premi Nobel. A causa del biaix ideològic i polític que tan sovint ha distorsionat les decisions de la imprevisible Acadèmia sueca, tot apuntava que l'autor hispanoperuà passaria a engrandir la llista d'exquisits candidats perpetus mai recompensats. Per sort, la sensatesa literària s'ha imposat i Vargas Llosa s'ha endut el Nobel de literatura 2010.
És evident que, sobretot durant les darreres dues dècades, la immensa obra de Vargas Llosa ha quedat freqüentment en un segon pla, mig tapada per la seva faceta de polemista sociopolític, que ha desenvolupat de vegades amb lucidesa i de vegades amb un simplisme demagògic força irritant. La seva defensa a ultrança d'un liberalisme tirant a conservador, la seva crítica contra els actuals governs neomarxistes de Llatinoamèrica i el seu espanyolisme intransigent i barroer han fet que la seva obra literària fos valorada, tant pels adversaris com pels adeptes, sense el rigor i l'equanimitat amb què s'hauria de jutjar sempre la creació artística. I, tanmateix, el vessant creatiu de Vargas Llosa és el més important. Potser l'únic que compta.
"Déu és la competència", va respondre Picasso una vegada que li demanaren que calibràs la pròpia ambició. Des de molt jove, Vargas Llosa es va gravar amb foc a la sang aquest lema. Significativament, Historia de un deicidio és el títol de l'assaig que l'any 1971 va dedicar a l'obra del seu aleshores amic García Márquez. Era un títol que anticipava, també, la seva concepció de la literatura i el seu propòsit com a novel·lista: suplantar Déu com a constructor de mons.
L'obra de Vargas Llosa és d'una riquesa i una envergadura gairebé inabastables. Inclou obres de teatre, una autobiografia i nombrosos assaigs sobre alguns dels llibres i dels autors que més l'han influït: el Tirant lo Blanc i Madame Bovary, Victor Hugo i Juan Carlos Onetti. Tanmateix, és per les seves novel·les -recreacions i exploracions de les monstruositats del poder, expressions del coratge o de la indefensió dels individus davant la història-, que Vargas Llosa ha de ser considerat un dels grans escriptors del segle XX: una síntesi prodigiosa i personal de la pulcritud quirúrgica d'un Flaubert, de la complexitat narrativa d'un Faulkner i de l'absurd grotesc d'un Beckett.
Una llista de títols imprescindibles de Vargas Llosa hauria de tenir La ciudad y los perros, Los cachorros, Conversación en "la Catedral", La guerra del fin del mundo i La fiesta del Chivo. Fa temps vaig llegir les tres darreres en deu dies i no em podia treure del cap una pregunta: ¿Com és possible que un sol home hagi creat tant? Feia anys que el premi Nobel de literatura no requeia en un guardonat de mèrits tan inapel·lables.
