En el renovat debat sobre l'ús de l'energia nuclear no s'ha d'oblidar la relativa facilitat amb la qual es pot passar d'un ús civil a un ús militar. Resulta ben lamentable constatar com tota mena de règims, des dels anys trenta del segle XX fins avui, s'han esforçat per posseir la bomba atòmica. Aquesta arma, per cert, culminava una ràpida evolució en la qual els civils passaven a suposar la majoria de les baixes en els conflictes bèl·lics. El fet que avui en dia disposi d'armes atòmiques la dictadura estalinista nord-coreana, un règim contínuament desestabilitzat pels islamistes com és el Pakistan, o la dictadura imperialista xinesa no és gaire tranquil·litzador. Encara ho són menys els esforços de l'Iran dels aiatol·làs per dotar-se d'aquesta arma.
Per cert que, en el seu moment, l'Espanya franquista també va desenvolupar tecnologia nuclear amb finalitats potencialment militars. El 1945, com la resta del món, restà astorada, i en els cercles de poder, admirada, dels efectes devastadors de les bombes de Hiroshima i Nagasaki. En els anys cinquanta, gràcies al suport de l'Administració Eisenhower, es van poder fer importants avenços i l'almirall Carrero Blanco va atorgar gran quantitats de doblers per participar en la carrera atòmica. Així, el 1961, un informe nord-americà considerava que Espanya podia convertir-se en un país nuclear “en un futur no gaire llunyà”. El 1963, va esser la França de De Gaulle qui va oferir a Espanya la possibilitat de comprar una central nuclear francesa i instal·lar-la a la Península. La col·laboració nuclear francoespanyola tenia com a rerefons el temor d'una possible escalada militar amb el Marroc i Algèria, recentment independitzats. Però també s'ha de fer notar una certa sintonia entre Franco i De Gaulle, ambdós militars de carrera. Franco menyspreava els civils i, en canvi, se'l va veure realment emocionat en la visita oficial del president (i general) Eisenhower, el 1959, i en la visita privada de De Gaulle al palau del Pardo, el 1970.
L'Espanya franquista no va voler signar mai el Tractat de No-Proliferació Nuclear i, el 1971, ja funcionava la central nuclear de Vandellós (Catalunya). Segons un informe de la CIA del 1974, localitzat el professor de la Universitat Pompeu Fabra Albert Presas, “Espanya és un dels països d'Europa que mereixen l'atenció per la seva possible proliferació d'armes nuclears en els propers anys. Té reserves pròpies d'urani de mida moderada, un extens programa de desenvolupament civil (tres reactors operatius, set en construcció i desset més en projecte) i una planta pilot per a l'enriquiment d'urani”.
Tot plegat, ben inquietant, perquè com bé ens recorda l'escriptor Guillem Rosselló en la seva interessant novel·la Tacats de Sang, “totes les guerres amaguen covardies i deixen al descobert aquella mentida que ens fa creure que la maldat humana té qualque límit”. Així, l'encertava del tot el general Erwin Rommel, un alemany que no era ni nazi ni prussià, quan va escriure, el 1944, en plena Segona Guerra Mundial, “la bomba atòmica inclinaria la balança a favor nostre i el primer que la posseeixi no dubtarà a tirar-la. Però estic personalment convençut que nosaltres no la tenim”. No cal fer-se gaire il·lusions, com més centrals nuclears, més bombes atòmiques, i en conseqüència, més perill d'una escalada militar devastadora.
Historiador