L'Ajuntament de Ciutadella ha retut homenatge a Josep Pons Lluch (Ciutadella, 1910-1987) en el centenari del seu naixement. A les Illes Balears són molts els qui coneixen les festes de Sant Joan, però molts pocs deuen saber que en Bep Padet, com popularment se'l coneixia, en va ser un dels més conspicus historiadors. El 1963 va iniciar la recerca sistemàtica dels documents relatius a aquestes celebracions, papers que compilà en més de quaranta volums. I ja ho diuen que "qui cerca troba". Fruit d'aquesta investigació són les seves obres: Protocols de la Festa de Sant Joan, Las fiestas de San Juan de Ciudadela, Origen religiós de les festes de Sant Joan de Ciutadella, entre d'altres.

De vegades, m'he demanat què trobava el nostre investigador en aquesta dèria santjoanera obsessiva? Pens que, en el fons, hi devia veure el lligam subtil de comunitat que dóna la participació en les mateixes reaccions emotives, siguin de tipus polític, esportiu o festivoreligiós. La festa remet als mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble. Com ha escrit Joan F. Mira, són mecanismes d'autoreconeixement, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament "dels nostres".

La festa, amb els seus continguts i rituals concrets expressa aquest "nosaltres", amb actes o pràctiques (des de menjars a vestits i protocols hi ha una enorme varietat) unes molts tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials. Però, com assegura el refrany, "no és cert tot lo que es diu". La diferència entre els mitificadors interessats i els investigadors honests es veu en el que els primers inventen, manipulen o interpreten, segons conveniències, i els altres cerquen, si és possible, les bases històriques reals. "Cantin papers i mentin barbes!".

La feina feta per Pons Lluch a l'arxiu municipal no ens ha de fer oblidar la del folklorista. Des de la seva joventut, va sentir una profunda estimació per la cultura popular en les seues múltiples manifestacions. És autor d'un llibre important, el Refranyer Popular, editat el 1993 al núm. 50 de la col·lecció Quaderns de Folklore. És una obra principal de Josep Pons Lluch amb el recull i interpretació de gairebé 3.000 dites i refranys recollits arreu de Menorca. Puc creure que aquesta pacient tasca fou feta amb l'impuls romàntic de la Renaixença segons el qual, mitjançant feines de camp en el folklore, es faria reviure la nostra nació amb tot el seu tresor de llenguatge. Les parèmies, doncs, són a la vegada riquesa i cabals d'intel·ligència popular.

Home de conviccions catòliques i políticament de dretes, a diferència de les dretes illenques actuals -que tenen tan poc de conservadores i, en canvi, molt de destructores del patrimoni material i espiritual del nostre país-, en Bep Padet es decantava per un menorquinisme d'arrel tradicionalista, basat en tres eixos: un, l'amor a la llengua catalana, que estudiarà i conrearà amb força estima tot cercant-ne els modismes genuïnament menorquins. En aquest aspecte, el mestratge de Francesc de B. Moll i de Mn. Josep Salord decidien: no va caure en pràctiques diglòssiques, tenia prou clar que tota llengua viva té registres diferents que la fan apta en cada cas per a la conversa, la xerrada, la vida quotidiana, per a pregar a Déu i per tots els usos cultes.

Segon, el conreu de la Història. En l'estudi del passat, veia la manera de trobar la nostra carta de naturalesa identitària.

I tercer, el Poble, vist en les seues múltiples manifestacions. Cultura popular que es troba en rituals de festa i treball, de naixement, vida i mort; cançons, mites i llegendes i rondalles; gloses, codolades, coverbos; dites, parèmies, refranys i frases fetes; anècdotes i etnorelats, cuina, eines i altres elements materials... Tot allò que els anglosaxons van anomenar folk-lore, mot compost de 'poble' i 'coneixements' o 'saviesa'.