Ni tan sols la senyera

Vaig escriure la setmana passada, arran de la disputa taurinopolítica que ha originat la recent decisió del Parlament de Catalunya de prohibir, a partir de 2012, les curses de braus, un article que per ventura no va ser ben entès. Deia que l'esmentada disputa ens obligava a associar la bandera rojigualda amb els aspectes menys decorosos de l'anomenada cultura espanyola: amb la pica, les banderilles, l'espasa i altres eines per poder torejar, en primer lloc; però, també, amb el flamenc més barroer i degradat, i amb els annerots que celebren, gats, les victòries -ara ja molt llunyanes- de l'equip franquista per antonomàsia. No vaig tenir espai ni ganes, fa set dies, d'explicar la curta història del que s'ha anomenat bandera nacional. Una bandera que fou creada mitjançat la convocatòria d'un concurs el 1785, quan Carles III veié la necessitat de substituir la bandera que onejava llavors en els vaixells de la marina reial.

Era aquesta -la substituïda- un drap blanc amb la flor de lis dels borbons que presentava problemes a l'hora de ser vist i identificat. "Para evitar -deia el decret de 1785- los inconvenientes y perjuicios que ha hecho ver la experiencia puede ocasionar la Bandera Nacional que usa mi Armada Naval y demás Embarcaciones Españolas equivocándose a largas distancias o con vientos calmosos con la de otras Naciones, he resuelto que en adelante usen mis buques de guerra la Bandera dividida a lo largo en tres listas de la cuales la alta y la baja sean encarnadas...".

Fou la rojigualda un producte, doncs, del disseny purament artificial. Un emblema nascut fa únicament 225 anys, la qual cosa en vexil·lologia i heràldica és dir no res: just abans-d'ahir. La bandera rojigualda nasqué, a més, en un mal moment, quan la monarquia espanyola estava ja en franca decadència. Això ha fet que els exèrcits que l'han enarborada hagin perdut gairebé totes les batalles en les quals han participat. Si jo no vaig equivocat, les úniques victòries aconseguides, a més de la de l'illa de Perejil, han estat amb enemics de l'interior, contra aquells altres espanyols que estaven en contra d'una visió uniformadora, clerical, tradicionalista i antidemocràtica del país en què els tocà viure. Un bagatge realment trist per a una banderola que segurament aspirava a una altra cosa.

Crec que la majoria del meus pacients lectors comprendran la forta temptació que he tengut a l'hora d'escriure aquest article de comparar aquesta bandera espanyola parvenu amb una altra que es coneix amb el nom de "senyera" i que té una història molt distinta a l'anterior. Pocs temes històrics hi haurà més estudiats que l'origen de la bandera de les quatre barres roges sobre un fons d'or.

Les revistes de vexil·lologia o sigil·lografia estan plenes d'articles sobre com nasqué l'esmentat senyal que indicava a quins llinatges pertanyia -o per a quins llinatges combatia- el guerrer que les portava al seu escut. Hi ha algunes discrepàncies entre els estudiosos respecte a les seves primeres representacions. Del que sembla que ja no hi ha cap dubte és que, a partir del segle XII, els quatre rius de sang sobre fons d'or eren el signe distintiu dels exèrcits unificats de Catalunya i Aragó. Eren altres temps i la senyera en guanyà moltes, de batalles, contra diversos enemics exteriors. El seu domini en el Mediterrani era tan aclaparador que ho digué clarament Desclot: fins i tot els peixos havien de dur pintades sobre el llom les quatre barres per poder navegar amb llibertat per les aigües del Mare Nostrum.

Les ganes de comparar les dues banderes -la senyera i la rojigualda- i atorgar-los distints drets i consideració no eren, ja dic, minses, però aquest és un parany en el qual no he caigut. Tenc molt escasses simpaties per les banderes, ni tan sols per les que podria considerar meves. Totes les banderes, també la senyera, tenen un origen militar i simbolitzen una manera poc evolucionada -la de barallar-se- de relacionar-se pobles diferents. El primer que fan els exèrcits que han conquerit un territori és posar-hi una bandera que, quasi sempre, és un símbol de domini d'uns homes sobre els altres. Jo, que som pacifista i voldria ser racionalista, m'agradaria, com al mestre Fuster, viure en un país sense gaires himnes, ni banderes. En tot cas únicament la de l'Atlètic de Balears.