Carrer dels Escudellers

A penes tenia disset anys. Acabava d'arribar a una ciutat ignota. Tot li era nou. Per primer cop estava lluny de la gàbia familiar i de l'opaca societat rural. Era el vol d'un passerell nou sortit del niu. Ben lluny de sentir vertigen, el passerell aspirava a convertir-se en au urbana. Volia recórrer la immensitat que se li obria davant. Res de barreres, ni de temps limitats, ni d'espais reduïts. Anhelava un espai per respirar. Un espai vital propi. No sabia de la perfídia dels paranys que transitaria, ni li importava, ni del peatge que hauria de pagar. A punt d'assaborir el plaer, no pensava renunciar. Desconeixia l'abast de les noves sensacions. No sabia que la negativa a renunciar a res podia ésser el primer símptoma d'un instint depredador. Ni que el passerell corria el perill de convertir-se en un ocell carnisser.

La primera passa fou senzilla. Per ell, un acte sense transcendència. Per altres, un escàndol. Era diumenge, el primer diumenge a la ciutat. Encara sense nous hàbits, acompanyà a missa, a l'església del Carme, l'únic amic que aleshores tenia a la ciutat, amb el qual compartia una habitació al mateix carrer, a casa d'una família modesta que llogava habitacions a estudiants. A mitja missa decidí abandonar l'església. No hi tornaria mai més. Acabava amb una ficció.

En el col·legi, en el qual cursà el batxillerat, ja havia encapçalat una manifestació estudiantil per acabar amb l'obligació d'assistir a missa els dijous. Sabia què era enfrontar-se a l'escàndol des del dia en què es posà dempeus damunt el banc de l'església per replicar al frare que els custodiava. Però el dijous següent només assistiren a missa els alumnes que lliurement volgueren. Per tant aquella era una decisió presa feia ja temps. Un fet sense importància. Mesos més tard abandonà l'habitació de la casa d'hostatges. Havia arribat a la conclusió que ell era una companyia que no convenia al seu amic. Cansat d'escoltar, a casa seva, que havia de tenir cura dels companys amb què anava, ara sentia que la mala companyia podia ésser ell. Un llarg vol per una singladura tan curta.

En el carrer dels Escudellers, sortint o entrant del restaurant Los Caracoles, la primera setmana d'un mes qualsevol, quan encara no ha gastat tots els doblers que li envia la família (li duren això, una setmana), tirat de vestit jaqueta gris marengo (encara una reminiscència, al seu pesar, del costum de mudar-se el diumenge). El trajo marengo, l'utilitza les nits de luxe, la setmana que pot afrontar certes llicències, a certs locals de certa categoria, i no ha de cercar-se la vida. Precisament al carrer, és a punt de lliurar damunt l'empedrat la primera batalla pròpia d'aus amb esperons, i no de tórteres domesticades.

Pel centre de la calçada, sense cotxes, una bandada en moviment de joves, aparentment de raça gitana, avançava compassada enredoltant el caminar majestuós d'una jove, també aparentment de raça gitana, entorn de la qual cada un dels mascles, per separat, orbita en un caminar rítmic que contra l'empedrat del carrer sona a rumba, metre ella, en el centre perfecte de la galàxia creada pel cor improvisat, mira tot el que més enllà passa, entre els espais que deixen els cossos en moviment, únicament de tan en tant somriu a algun dels joves per donar corda a la simfonia que la rodeja. És difícil imaginar si la muller porta la coreografia incorporada des que ha sortit de casa seva o si la coreografia l'ha atrapada, a ella, en ple carrer.

Ella tota sola omple l'escenari. El carrer dels Escudellers, no un carrer qualsevol. Les cames cisellades per la mà més experta no suportarien la comparació amb aquestes que es mouen sota el vestit que reverbera la llum dels fanals cada cop que se li pinten les allargades corbes de les cuixes en moviment que fan fimbrar, a ritme del millor Vinicius, la resta d'un cos sense complexos. No hi ha res fermat, res comprimit, res sobra, tot es tensa com la corda de l'instrument més perfecta i ressona. És la nota de la perfecció que enalteix la rumba gintana que li fa companyia, mentre ella consumeix en un alegro appassionato el carrer. El passerell tampoc és dels que es fan enrere. No obstant això, quan veu que l'encontre és inevitable, la tendresa, producte de la inexperiència, fa que formigues invisibles li torturin totes i cada una de les fibres del seu cos. El moment és etern, però la distància entre ells és tan curta que ja només es miren a la cara.

La mirada clara d'uns ulls blau cel li ensenyen el llenguatge del desig sense traves. La innocència juga una mala passada a l'ocell jove. No sap interpretar el llenguatge de la mirada femenina. El dimoni de les males companyies del passat, que havia d'evitar a tota costa, se li apareix i el condemna. Estreny els braços amb totes les seves forces contra la jaqueta gris marengo, on porta la cartera amb els doblers, pensa que li volaran. L'esforç és infructuós, les mans i els braços de la gitana penetren amb alegria per entre la camisa i la americana i l'estreny amb pronunciada dolcesa.

Un corrent d'electricitat estàtic recorre el seu cos i mata les formigues. Per un instant, contempla el somriure fresc d'uns llavis esplèndids abans que s'ajuntin amb els seus. El moment és llarg, immens. Perd el sentit del temps, apareixen papallones a l'estómac i una cama incomparable de muscle calent s'entremescla entre les seves. No reacciona. Ella ja és unes passes lluny quan es gira i torna a somriure. Un somriure perdut entre la timidesa pueril. Ell comprova sense coratge que no li falta la cartera.
Al passerell encara li mancava molt per ésser un ocell carnisser.