Leire Pajín, el país i la crisi

Leire Pajín va assistir, la setmana passada, a la reunió de l'executiva del PSIB i les seves paraules estigueren en la línia de tots els polítics que ens visiten, tant si són de dretes com d'esquerres. Si el temps no passàs de manera inexorable i don José de los Ríos estigués rere la barra del Joe's, podria dedicar-li un còctel a cada un d'ells. Feu-ne la combinació: un tant per cent elevat de retòrica artificiosa, una grapada (i que no vingui d'un poc!) de mentida o d'exageració, un polsim de dogmatisme i dos o tres de frivolitat, i tot ben remenat en cinc dits d'aigües tèrboles. Naturalment, els ingredients s'empren amb més o menys generositat segons qui sigui la persona a la qual es ret homenatge.

Per a fer honor a la senyora Cospedal cal un còctel fort. I més que aspre, amarg. En canvi el de Leire Pajín s'ajustaria a la seva personalitat si fes flaire de mandarina. Leire Pajín porta dos anys al front de la Secretaria d'Organització del PSOE, i encara no s'ha desprès d'aquell aire adolescent, de cregudeta consentida, addicta al xupa xups i al pa amb Nocilla. Però aquest punt de tendresa que desprèn no és impediment perquè ens enfloqui frases tan agosarades i provocatives com les que fan referència a la reforma laboral. "Que nadie pueda decir (diu en referència a la gent del PSOE) que no nos estemos dejando la piel para sacar al país de esta crisis". I home, jo més aviat diria que l'han deixada, la pell, perquè els empresaris i, sobretot els banquers, no la notin gaire, la crisi. Perquè si se l'han deixada pensant en la classe obrera, mireu, el sacrifici ha estat del tot inútil. Els empresaris ja tenen el que volien, acomiadament lliure.

I servit en safata pel PSOE. Mentrestant, les xifres de l'atur, tot i la minva conjuntural de l'ocupació hotelera, freguen els quatre milions de parats. No en va parlar, Pajín, perquè a l'estiu tota cuca viu i més endavant ja veurem què passa. Tampoc no va fer menció del segon gran objectiu assolit pels socialistes els últims mesos, com és ara l'obertura del Museu Militar a l'Alcàsser de Toledo. Potser perquè la idea va sortir del Professor de Georgetown, quan governava, com no podia ésser d'altra manera? És possible. En tot cas, l'efemèride s'ha d'emmarcar al costat de la reforma laboral, en aquesta línia d'apropament del PSOE als grans anhels de la dreta. Mireu per on, els de la Memòria Històrica clamen perquè es desballesti el Valle de los Caídos, i si fins ara n'hi havia un, de Valle, ara n'hi ha dos. Perquè l'Alcàsser representarà sempre els valors del Movimiento.

Ni fent esforços puc imaginar-me la classe obrera, ni naturalment els quatre milions d'aturats!, de visita a Toledo per admirar el despatx de Moscardó, atès que no s'ha previst cap penjador per a deixar-hi la gorreta de Durruti, quelcom més proper a la sensibilitat d'esquerres. De manera que els visitants habituals seran aquells que mai no es podien imaginar, quan va morir Franco i Isidoro saludava braç enlaire i puny estret, que els socialistes mirarien més per ells que pels altres. Hi ha molta de gent, a l'esquerra, que sense adonar-se'n circula per mig i en direcció contrària. Urgeix, per tant, la publicació d'un qui és qui actualitzat. Leire Pajín està disposada a deixar-se la pell pels de baix. Tanmateix se'n va de vacances i, a la rentrée, els empresaris ja han fet saber que no veuen possibilitat d'aixecar l'economia. De manera que Pajín s'haurà deixat la pell per res. Mentrestant, el Pepé vol emprendre el camí de la Moncloa, però és més mal d'arrencar que un camió de clovella. En fi...! Som a l'agost. A hores d'ara Leire Pajín ja està practicant el piragüisme. I Rajoy se'n va de vacances amb cotxe i sense fermar-se el cinturó de seguretat. Una onassa o una corba tancada, i ja els tenim ambdós cap baix cul alt. Tot un símptoma de com van les coses.