Els latin kings, Moscardó i Romero Basart

Aquesta primavera passada vaig visitar Guayaquil. Volia conèixer una mica el bressol de moltes bandes juvenils urbanes que ja han arribat a Mallorca, com els "latin kings". Fa temps que m'intrigà el fenomen del nostre caciquisme i no vaig aclarir bé en què consistia ni quines eren les seves arrels fins que vaig llegir les aportacions dels germans Sequeiro, sociòlegs gallecs que s'hi havien aproximat des d'una perspectiva científica, objectiva i sense judicis de valor. Però fou Hobsbawm qui em féu veure d'una manera clara que hi havia moltes maneres de substituir l'absència o les deficiències de l'Estat, totes definibles com a "organitzacions socials primitives": les màfies i el caciquisme, per exemple. Més enllà de les truculències del periodisme banal, és important saber que aquests fenòmens neixen per la necessitat objectiva de crear vincles socials: allà on encara no els han creat les institucions, els creen el territori i la família.

Les bandes urbanes que ens arriben de Guayaquil responen perfectament a aquesta taxonomia. M'ho féu veure Nelsa Curbelo, "la jefa", una senyora ja jubilada a qui respecten aquests joves perquè els ha entès i els ha fet veure l'eficàcia dels mètodes no violents. Canviant de tema, a l'Equador interessa molt el procés autonòmic espanyol perquè fa poc que allà han modificat la seva Constitució en la direcció de la regionalització, i aquest fou el motiu de ser convidat per la Universidad de Santamaría de Guayaquil. Vaig explicar com ho havíem fet aquí i com ens havia anat, però no vaig entendre algunes característiques certament excèntriques del seu model.
Anastasio Gallego, prorector de la Universidad de Santamaría, es mostrà molt decidit a establir relacions amb la nostra UIB, i esper que aquestes intencions arribin a bon port.

Em convidà a sopar a ca seva i em demostrà que sabia moltes coses de la Història de l'Espanya contemporània. En un moment determinat m'explicà que, durant la guerra del 36, en el famós setge de l'Alcázar de Toledo, les coses no havien anat tal com ens les ha contat la historiografia franquista. De l'heroïcitat del coronel Moscardó quan preferí que els republicans matassin el seu fill a rendir aquell fortí, res de res. Quan el coronel Moscardó es posà al telèfon per sentenciar el seu fill amb la famosa frase "El Alcázar no se rinde", resulta que, per si de cas, l'apuntaven al cap amb una pistola. Romero Basart, nomia el de la pistola, i era tinent coronel de la Guàrdia Civil.