La dreta hongaresa i la seva “revolució nacional”

Després de la intervenció a Grècia, l'alarma va saltar a Hongria. El Fons Monetari Internacional i la Unió Europea van acordar un crèdit de 20.000 milions d'euros a finals del 2008 per salvar de la fallida aquesta república, avui presidida pel nacionalista conservador Viktor Orban, el qual es nega a mantenir les condicions pactades pels seus antecessors, el socialista Ferenc Gyucsany i el tecnòcrata Gordon Bajnai.

El partit d'Orban, el Fidesz (Aliança de Joves Demòcrates), membre del Partit Popular Europeu al parlament de Brussel·les, ha obtingut una gran victòria electoral a les legislatives del 25 d'abril passat. Amb una majoria de dos terços al Parlament hongarès, està en condicions de modificar sense problemes la Constitució del seu país. I tot d'una han anat per feina. Des de mitjan maig fins ara han aprovat més de 70 lleis, mitja dotzena de les quals suposen modificacions constitucionals. Una autoritza d'ara endavant la destitució de funcionaris sense que calgui justificar la decisió i gairebé sense indemnitzacions.

L'organització Transparency International, que lluita contra la corrupció, ha denunciat el govern conservador de V. Orban pel que considera que són diferents atemptats a la democràcia: el nomenament d'un membre del Partit per a presidir el tribunal de comptes, tradicionalment en mans d'un membre de l'oposició; la destitució del president de la República, el conservador Laszlo Solyom, el qual s'havia negat a signar dues lleis de dubtosa constitucionalitat; un projecte de llei per col·locar tots els mitjans de comunicació públics sota una autoritat única sense control democràtic i coercitiva per a la llibertat d'expressió; una llei electoral restrictiva que només afavoreix el bipartisime; l'obligació de penjar a tots els edificis públics, tribunals inclosos, la declaració sobre l'"Acord Nacional", una mena de manifest polític que presenta la seva "revolució a les urnes del 2010" com un fet històric equiparat a la revolta popular de 1848 o a la insurrecció contra els soviètics de 1956. Aquestes i altres mesures han estat considerades pels observadors internacionals com un retorn a pràctiques estalinistes. Només hi manca -afegeix sarcàsticament el Partit Socialista- que obliguin a col·locar dins les aules escolars un retrat del "Gran Dirigent del Fidesz".

Però la cirereta d'aquest pastís passa ara per actuar sobre el Tribunal Constitucional, el darrer obstacle perquè Orban pugui exercir el poder absolut, a la manera de Putin i Medvedev. Un canvi de llei farà que els jutges del TC siguin nomenats per les majories parlamentàries -seran, doncs, majoritàriament polititzats i de dretes- i el seu càrrec serà vitalici. Per a l'historiador Laszlo Karsai, açò serà la fi de la democràcia, segons declara a Le Monde (20/7/10).

Per què, però, anar fins a Budapest per comprovar la mala qualitat de l'actual democràcia? Facem una mirada al regne d'Espanya, que el tenim més a prop. La situació econòmica no és com la de Grècia però déu n'hi do! S'està procedint a la banquerització i privatització de les caixes d'estalvi (pacte PSOE-PP). Espanya es defineix com a nació indissoluble, però qui decideixen les polítiques econòmiques i laborals són el FMI i les "forces obscures" del capital internacional. Un mapa comunicacional marcat pels oligopolis exclou les opinions que no siguin "políticament correctes". Continua operativa una llei de partits que lesiona drets fonamentals i els dos partits espanyols s'han negat en rodó a modificar el sistema electoral vigent, bipartidista i molt lesiu per a les minories. I vet aquí que un Tribunal Constitucional caducat, desprestigiat i polititzat, interpreta políticament el dogma constitucional, inqüestionable i essencialment permanent.

A Hongria, els electors han fet possible aquest estat de coses amb el seu vot massiu al Fidesz. A Espanya, les eleccions no són tan a prop si no s'avancen. Caldrà estar-hi atents. "La follia absoluta no podrà sostenir-se quan s'acabi la borratxera del poble i comenci la ressaca", va escriure Victor Kemplerer el 22 d'agost de 1933 després que les urnes posassin Hitler al capdavant del govern d'Alemanya.