I, ara, què?

La manifestació de Barcelona a la qual assistiren més d'un milió de persones (50.000, segons El País; prop de mig milió, segons el mateix diari en una segona informació rectificada; un milió cent mil, segons la Guàrdia Urbana; un milió i mig, segons els organitzadors; més d'un milió cent mil persones, segons la premsa internacional i el sentit comú), encapçalada per Montilla, alguns prohoms, i els expresidents de la Generalitat, entre ells, Maragall i Jordi Pujol (un metre seixanta-tres d'estatura, u seixanta segons la guàrdia urbana, menys d'un metre i mig segons la COPE, el Tribunal Constitucional i el PP), ha obert tantes portes i tants d'interrogants que la qüestió que queda i penja damunt els carrers, els polítics, els analistes, els manifestants, és aquesta: I, ara, què?

Un clam entre els assistents entrevistats era que els polítics catalans haurien de prendre nota del que estava succeint, del creixent divorci entre els partits polítics majoritaris i els interessos profunds del poble català. També, òbviament, contra els partits més clarament espanyolistes, en la mesura que a Catalunya són quasi marginals extraparlamentaris, el PP i Ciudadanos, i que encarnen de la manera més nua la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. És a dir, els manifestants rebutgen l'encaix actual del Principat dins Espanya, que no permet ni tan sols una ombra de federalisme i d'autogovern real, i un mínim acceptable de respecte per la realitat catalana per part d'Espanya, i també la divisió i la inconseqüència dels partits catalans.

L'opinió generalitzada després de la manifestació era que hi haurà un abans i un després a continuació, que s'obre un temps nou que inevitablement conduirà Catalunya a la independència. D'altres, com ara el PSC, s'entesten a intentar salvar la situació proposant canvis negociats amb el govern Zapatero que permetin adobar alguns punts susceptibles d'interpretació, segons la sentència del Tribunal espanyol.

Però les eleccions catalanes estan al caure, i a mi em fa l'efecte que el poble català haurà de tenir la paciència d'un sant i la determinació dels herois per servar i fer créixer l'esperit de la manifestació. La unitat exigible entre els partits catalans no existeix, ni existirà fins que es proclamin els resultats de les eleccions. I, un pic que els resultats es donin, veurem què succeeix. Per ventura, llavors, serà exigible una mobilització ferma i permanent per fer que els partits nacionalistes es posin d'acord sobre què i com. I no hi ha cap altra via que una proclamació unilateral d'independència i una proposta de referèndum que serà declarada il·legal per Espanya immediatament. La desobediència civil, la insubmissió fiscal, la resistència pacífica i ferma i l'apel·lació a totes les instàncies jurídiques i a l'opinió pública internacionals seran fonamentals.

I, aquí, què? Alguns han tornat de la manifestació justament exultants, però potser massa enfebrits. He llegit que l'època del regionalisme i de l'autonomisme s'ha acabat aquí també. Quan entre independentistes dels Països Catalans, regionalistes, autonomistes, sumam a les illes un vint per cent de l'electorat, a tot estirar, quan tenim el PP més espanyolista esmolant les navalles per a liquidar-nos com a poble, com ha fet al País Valencià, aconsellaria a tots aquests benintencionats que es prenguin una dutxa freda i, sense afluixar mai en els convenciments, comencin a pensar què hem de fer aquí i ara.