La selecció de Montilla

Dues eren les preguntes que em feia dissabte matí quan anava a berenar, com cada setmana, amb els meus amics i adversaris ideològics, disposat a jugar el meu paper habitual d'espàrring del pensament ultramuntà, que és el seu. Les preguntes tenien el seu origen en una notícia que havia llegit i que feia referència a la selecció paraguaiana. La notícia deia que els jugadors d'aquell país havien pactat parlar el guaraní durant el partit contra Espanya per despistar així l'enemic.

La primera pregunta que em vaig fer va ser si la selecció espanyola hauria pogut contrarestar la tàctica lingüística que els deixava amb inferioritat -els espanyols no entenen el guaraní, i els paraguaians sí que entenen l'espanyol- parlant el català, ja que la immensa majoria dels jugadors titulars de "la roja" o bé són catalans o bé viuen en territoris de parla catalana. A algú se li va ocórrer la idea? La segona pregunta era a veure amb quina llengua deuen parlar en Pujol, en Xavi Hernández, en Piqué, en Sergi, en Cesc...
quan es troben a les concentracions. Ho ignor. Aquestes preguntes em dugueren a una tercera, probablement més inquietant i feridora que les anteriors: amb quina llengua dirigeix Pep Guardiola els entrenaments del Barça? Podem, els culers, exigir respecte pel que som, si nosaltres mateixos no ens respectam? No podríem, a més de ser partidaris d'un club que és més que un club, ser partidaris d'un club normal i/o normalitzat, és a dir, d'un club que, també en els entrenaments, parla la llengua pròpia del país/països que pretén representar. Eren, hi insistesc, coses que m'hauria agradat tenir clares, per evitar incoherències, abans d'enfrontar-me amb els llops del nacional catolicisme que m'esperaven amb les dents ben esmolades i exaltats per la victòria de "la roja". No aconseguia trobar la rèplica als exabruptes que presagiava.

Fou poc abans d'arribar al bar del Port de Portals, on ens reunim, quan la monja de Sencelles, la monja que sabia aguantar les regnes de la bèstia amb una mà -amb l'altra hi duia el rosari- m'il·luminà i m'indicà com havia de respondre. Abans que m'envestissin, vaig confessar que el dolor de la victòria havia estat menor del que m'esperava perquè, en el fons en el fons, era una victòria del Govern de Zapatero. Perdonau la bravejada -ja sabeu que no en tenc costum-, però he de dir que sabia perfectament on mossegava. Com que jo tampoc, encara que ho calli, no som un entusiasta de Zapatero, vaig afegir que, si en lloc de Zapatero algun dia vèiem Montilla com a president del Govern d'Espanya, els meus sentiments cap a "la roja" millorarien molt. Callaren com a putes. Cal que us expliqui el per què?