Fèlix Pons, entre el cristianisme i el socialisme

Antoni Comín, diputat al Parlament de Catalunya, s'ha consolidat com un dels referents més aclaridors en tot allò relacionat entre socialisme i religió. Antoni és fill d'Alfons Comín i hereu d'una línia de pensament que ha conjugat harmònicament marxisme i cristianisme. Es tracta d'una línia de compromís cívic i religiós protagonitzat per alguns personatges de la vida pública catalana que no han estat mai sols i que representen una línia de pensament i de praxis certament sòlida i imparable.

En aquest mateix col·lectiu hi trobam ideòlegs de solvència pública de José Antonio González Casanova, autor de Comín, mi amigo (2010) i singularment d'una obra de memòries titulada El Dios Presente (2010), en el qual aquest socialista, pare de la Constitució de 1978, es confessa creient i sosté una manera de viure coherent en una Església plural. Fèlix Pons es movia en aquesta mateixa línia, potser d'una manera més moderada. Formava part del Jurat del Premi Emili Darder a la Convivència i el Civisme, i ell mateix va fer la presentació de mossèn Bartomeu Suau, el primer guardonat amb aquest premi cívic, el 2009. La seva intervenció va ser certament memorable i extraordinàriament explícita.

Parlà obertament de les seves opcions personals i plantà cara a les principals qüestions relacionades amb el paper de la religió en la modernitat, tot defensant que la tolerància religiosa és a l'origen de les democràcies modernes. El seu testimoni ratificava aquella resolució del 37è Congrés del PSOE que les religions haurien de ser vistes com un complement valuós de les societats democràtiques. Ja a la tardor de la seva vida pública, Fèlix Pons es mantenia en aquell mateix espai que havia defensat durant dècades, després d'un itinerari personal i professional coherent en tot allò que fa relació a la socialdemocràcia i al cristianisme.

En realitat, Fèlix Pons s'ha d'interpretar a partir de les seves arrels i de les línies de continuïtat existents en la seva biografia, atès que sintetitzava dues tradicions sòlides de la Mallorca contemporània. Per una part, el compromís cultural i professional dels Pons i, per l'altra, l'herència política que havia rebut a través de la seva mare, Maria Josefa Irazazábal Hevia, descendent del governador civil Laureano Irazazábal Echevarría i dels Hevia Maura. La trajectòria de Fèlix Pons molt probablement és inseparable de la seva profunda vivència religiosa, amb una formació acadèmica, humana i cristiana feta a l'ombra de la Companyia de Jesús, a Monti-sion.

Indubtablement Pons venia de l'univers conservador, tant des del punt de vista cultural com polític, però també de la tradició liberal i democràtica dels quaranta i dels cinquanta anys de militància silenciosa del seu pare, llavors un personatge prestigiós de la societat mallorquina, president del Reial Mallorca durant alguns anys. Amb la seva militància i la seva praxi política ha encaminat molts demòcrates i liberals al socialisme i ha corregit molts temors del catolicisme tradicional illenc vers l'esquerra. Fèlix Pons ha fet un camí, criticable des del punt de vista patriòtic, però ha deixat una imatge sòlida de coherència personal i d'honestedat intel·lectual.