On hem arribat

S'estan donant un conjunt de circumstàncies que cal demanar-nos no ja a on anam sinó a on hem arribat. Sí, a on hem arribat a aquesta pell de toro i àrees adjacents del sud de la Mediterrània i a on hem arribat al nivell global.

A on hem arribat a Konilòsia amb una deterioració i esbucament tal dels valors practicats per la classe política que han fet possible que un senyor de la categoria de Rodríguez Zapatero hagi esdevingut no gens menys que el cap del govern, amb el suport d'un PSOE que presumia altre temps d'obrer i d'espanyol, i que ha esdevingut, per a vergonya de vàries generacions com a mínim, un partit de sociates, la màxima preocupació dels quals és, clar i català, mantenir-se aferrats al poder com pegellides.

¿A on hem arribat que sigui possible que patim una crisi econòmica com no se n'havia vista cap des de 1929 i que, a la vegada, sembli com si això no afectés gairebé ningú? En aquest aspecte, per exemple, podem demanar-nos com és possible que el campionat mundial de futbol provoqui tants d'entusiasmes multitudinaris i les despeses de tot ordre consegüents, celebrant-se justament a l'Àfrica, el continent que sens dubte és el més subdesenvolupat de l'economia mundial. ¿Per ventura podem confiar que aquesta celebració ajudi vertaderament a resoldre, o ni tan sols minorar, els problemes de seguretat ciutadana de Sud-àfrica?

En un pla encara més general, 'com és possible que siguin compatibles les manifestacions progressivament més festives de l'orgull gai i, en darrer terme, les d'una autèntica revolució global contra les morals tradicionals -amb una fortíssima erosió i repressió de tot el que pugui qualificar-se d'espiritual, per una de cada vegada més general expansió de l'hedonisme- amb, al mateix temps, la proliferació més generalitzada dels integrismes i dels costums -entre ells la lapidació de les adúlteres- sorgits a l'empara de l'Islam, actualment el major defensor del monoteisme per nassos i, per descomptat, de la integració i absorció del poder polític pel poder religiós? ¿Com poden tenir tanta força dues cultures tan radicalment oposades?

En definitiva, ¿com és possible que, al mateix temps, en una mateixa època històrica, sigui possible promoure la democràcia fins al punt de proclamar i defensar a ultrança que allò que sigui moral ha de poder definir-ho la mateixa democràcia, fins al punt que aquesta sigui, per exemple, la que determini si és ètic o no, si és lícit o no, i en quines circumstàncies, la pràctica de l'avortament, d'un costat, i de l'altra creure i predicar que Al·là és gran i Mahoma el seu profeta i que l'Islam té tot el dret a proclamar-se com la única veritat a l'abast de la humanitat i, en conseqüència, a practicar la guerra santa fins que totes les nacions passin a practicar la seva tan peculiar espiritualitat.

Si la confrontació capitalisme-comunisme ens ha amargat de mala manera, grosso modo, el darrer segle, ¿ara ens trobam condemnats a encarar-nos amb una confrontació democràcia-islam encara més irracional?