Crec que ho he escrit unes quantes vegades, potser ho dic una vegada a l'any, o qui sap si dues, que som un admirador del Tour de França. Bé no sé si se'n pot dir, en el bon sentit de la paraula, un admirador. Diguem, com en tantes coses de la vida, que tenim un pacte de mínims. Vull dir que a mi la prova francesa em va molt bé per deixondir-me de l'horeta i jo dec ser un de tants milions d'espectadors anònims, no sé com ens poden comptar, que contribuesc al fet que cada any, en la canícula juliolesca, ens puguin oferir aquest espectacle. Si bé no sempre hi ha emoció esportiva, en el Tour, sempre hi ha belles imatges i un guió previ en què els comentaristes desglossen el interessos paisatgístics i històrics d'allò que els espectadors contemplam. A vegades, ho fan amb tant d'encert que fins i tot fa ganes de visitar-ho; si més no, hi aprens alguna cosa.
I vostès es poden demanar què tenen a veure el Tour i l'Estatut. Res. Però, segons deien d'un professor de lletres de la Universitat de Barcelona del meu temps, aquest afirmava, i no sé si se'n vanagloriava, que tot en el món era comparable. I a mi, això em va quedar una mica marcat, no sé si per justificar els meus desvaris. Vaja amb l'auctoritas! Bé, a vegades, passa en el Tour que hi ha una escapada d'un corredor que, d'entrada, no entrava en els pronòstics ni pertany tampoc a cap equip dels candidats a guanyar. L'avantatge que cobra el valent pot posar en evidència l'statu quo de la carrera. Llavors, es posa en marxa un joc tàctic. Per una banda, els equips grossos posen la seva màquina mediàtica a córrer; per altra banda, els homes de l'equip del capdavanter procuren alentir tant com poden el ritme de la correguda. De la mateixa manera que, quan es discutia al Constitucional, a més de l'statu quo, que sempre fa magarrufes perquè guanyin els mateixos, hi havia dos pols d'interessos: per a uns, que l'Estatut es retallàs; per als altres, que el deixàs intacte, així com hi va arribar, que, dit sigui de passada, ja hi va arribar ben primet. No cal dir que el corredor escapat simbolitza, en aquesta metàfora, el pobre Estatut.
Per altra banda, quan ja l'han caçat, es pot produir un moment de confusió. Com controlar la carrera? Deixar-ho al lliure albir, després de l'esforç fet i donar peu a un altre modest perquè intenti posar en perill l'statu quo, o controlar la carrera i que tot vagi segons el guió preestablert? Pot ser que aquesta lluita, aquest aparent caos, de tots contra tots o d'uns aliats d'altres no naturals, duri uns quants quilòmetres, fins que els grossos s'adonen que així tots hi poden perdre molt i ells, molt més. I llavors tothom ocupa la posició natural i la carrera segueix endavant, com si res no hagués passat.
Així, si fa no fa, varen passar els fets aquesta setmana. Els grossos menors, PSC i CiU, de totd'una varen tenir una reacció irada, gairebé cridant a un altre Corpus. Els petits, en la seva línia combativa. I que no s'aturi aquest combat! Crespons negres en algunes senyeres, banderes d'Espanya llevades d'alguna balconada consistorial, manifestacions espontànies a places de pobles i ciutats. Però vet ací que, quasi l'endemà -potser havien llegit libertad digital o alguna cosa d'aquestes-, tot va retornar a la calma. O qui sap si des de Madrid els varen reconduir els discursos encesos i els feren enfundar el morral de la submissió. De la cimera del front comú promesa en calent, res de res. De la manifestació de dia 10, mirin, no l'aturarem, però vaja, fa calor i esperem que siguem uns quants però no gaires. I els discursos possibilistes altre cop, de CIU i PSC-PSOE. I en Zapatero que fa un alè, perquè ja no haurà de dir més mentides sobre el tema. I diu que n'és el punt final. I en Mas que diu no sé què de la col·laboració. I tot, com en el Tour, torna a la calma, al tedi. Al qui dies passa anys empeny. I ja sabem on anam per aquesta via... Al cementiri, com tot i tots.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.