Les coses rares del PSOE

Les bases del PP fa un parell de mesos que comencen a creure que l'any que ve tornaran a governar. El seu president, José Ramón Bauzá, està actuant amb molta d'intel·ligència, darrerament. Es va passejant per cada agrupació, reunint cada vegada un parell de centenars de militants i simpatitzants per fer quallar entre ells la idea del "destí manifest": guanyar. Si actuàs així sense una base sobre la qual fer versemblant la consigna no tendria èxit. Si en té -i en té- és perquè entre les bases conservadors i, també, entre molta gent que no participa d'aquesta parròquia s'ha estès la mateixa idea.

Si quelcom tenen els del PP és un olfacte boníssim per detectar a l'ambient la possibilitat de tocar poder. A vegades no és ni tan sols una olor sinó una difusa sensació epidèrmica que els indica que les cadires s'escalfen esperant-los. Mà de sant. Tot el que eren bregues, destralades, ganivetades, travetes i pedrades passen a un segon pla. Tots s'ajunten per sobre de diferències en la consecució de l'objectiu comú. Segurament encara hi haurà bregues internes, a dins el PP, però fa l'efecte que si n'hi hagués serien d'intensitat decreixent, a l'espera del resultat electoral, i que sobretot per res interferirien en el que consideren el ja esmentat "destí manifest".

Aquesta forma d'actuar conservadora havia estat contestada pel PSOE amb una insòlita pau interna de circumstàncies. O sigui, no és que les diferències no existeixin, no és que els odis no hi siguin, no és que les ganes d'escorxar uns als altres i a la inversa s'hagin esvaït. Ca barret. Tot això hi és, i més que en moltes èpoques del passat. Però pareixia, fins fa aproximadament un mes, o poc més, que per primera vegada en la seva història els dirigents del PSOE havien après a actuar a la manera del PP. És a dir, que allò primer que ha d'interessar a tothom és guanyar l'any que ve i llavors, pel congrés de l'estiu de 2012, ja sonaran amb tota la seva intensitat les vuvuzelas de guerra. Pareixia que les coses anaven així, amb sensatesa.

Que tots actuaven amb sentit comú. No és que de cop hagin perdut el coneixement, però sí que és ver que aproximadament en el darrer mes han emergit algunes coses si més no estranyes. Aparença de descoordinació absoluta entre Govern, Consell i Ajuntament de Palma per una banda, com si cada part fes la guerra pel seu costat; passotisme del PSOE davant del suïcidi ritual del Bloc i d'Eivissa pel Canvi, i no és que hi pugui fer res directament, respecte d'aquesta qüestió, però sí podria haver-hi parlat, amb tots els protagonistes, perquè són els seus socis sense els quals pensar a governar l'any que ve és una quimera; moviments en el Govern per donar més poder a Joana Barceló contestats amb una la insularista pròpia de Munar per part de Francina Armengol; enfortiment al Govern del nucli menorquí amb el clar impuls d'Antich i dels eivissencs...

Tot plegat fa una certa olor de ranci. A possibilitat d'enèsim "dèjà vú": el PP unit i el PSOE més preocupat i feliç per la seva guerra interna que ocupat a guanyar les pròximes eleccions. No és del tot segur que estigui passant, però és que, no sé, es noten el passat darrer mes i busques coses molt rares. Massa rares, excepte que el PSOE donàs per fet que no seguirà governant.