De la desmodernització a la modernitat líquida

Quan algú trencava els esquemes tradicionals li deien modern. Però arribà un moment que el trencadís, i no em referesc al de Gaudí, féu que la paraula perdés el seu sentit i es fes necessari postil·lar-la. Aparegué la desmodernització, el postmodernisme o la modernitat líquida, precisament de les lectures dels canvis de les societats modernes que desaren amb enginy dos sociòlegs que han estat guardonats, ara fa uns dies, amb el Premi Príncep d'Astúries d'Humanitats 2010: Zygmunt Bauman i Alain Touraine.

Els dos, nascuts l'any 1925, han esmerçat el seu quefer analitzant el segle XX. Un segle recorregut per grans transformacions socials, unes mirant cap endavant, com el comunisme, el socialisme, l'alliberament nacional i altres cap enrere, com els feixismes o els fonamentalismes religiosos, cercant a la seva manera la societat utòpica perfecta. Un segle que ha vist com els Estats Units, passada la segona guerra mundial, imposaren la seva potencialitat quasi hegemònica, només posada en dubte pels comunismes soi-dissants representants de la classe obrera amb partits marxistes-leninistes. (Winston Churchill: "El vici inherent del capitalisme és el repartiment desigual dels beneficis; el vici inherent del socialisme és el repartiment equitatiu de la misèria").

Un segle que va veure la Guerra Freda, les emancipacions colonials del tercer món, fins que la catarsi social emergent, manifestada en el maig francès del 68, marcà el rebuig d'institucions massa autoritàries com l'estat, l'exèrcit, l'església o... la família. A partir d'aquí passen a manifestar-se una caterva de moviments alternatius, alternatius també a la classe obrera com única protagonista del canvi social. Tot això succeïa enmig d'un desenvolupament econòmic que gestà l'anomenat Estat del Benestar, treballadors ascendits a classes mitjanes, protegits socialment i sanitàriament, consumint béns que abans només tenien els privilegiats. S'acabà la història? Es demanava algú quan el capitalisme, orfe del comunisme, escampà les idees liberals pertot arreu sense fre. L'onze de setembre de 2001 o la demanda de l'estat mínim, contra l'intervencionisme en les finances, ens desembarcà a la crisi global actual.

Ara passa alguna cosa, grossa. Així es podria coreografiar el conegut axioma: no sabem què passa, i això és precisament el que passa. És en aquests moments quan hom agraeix lectures del que es creu que passa en l'esdevenir social com les de Zygmunt Bauman i Alain Touraine. D'Alain Touraine va ser de qui primer vaig tenir notícia a través del seu llibre La societat postindustrial, alguna cosa ja canviava i era post, havia passat una època. A La crítica de la modernitat, Touraine ens albirava que la "desmodernització" posava fi al model racionalista de la Il·lustració i que emergia la ideologia liberal amb una visió del conjunt econòmic mundial de cada pic més lluny de la intervenció dels governs. Desmodernització que es basava en la desinstitucionalització i la dessocialització.

La primera perquè institucions com la família i l'escola perdien progressivament i acceleradament la seva funció i la segona perquè desapareixien valors socials ben establerts com l'autoritat o el respecte. Els valors personals i individuals apareixien com uns valors de resistència: la subjectivització. La desmodernització és el colofó de l'alta modernitat (la il·lustració), la mitjana modernitat (la revolució industrial) i la baixa modernitat (després de les guerres mundials i els règims totalitaris). El fonament moral de la vida social en l'alta modernitat s'assentava en uns valors comuns, mentre que en l'actual baixa modernitat, les lleis són reduïdes a regles de joc o a simples procediments. Diu Touraine que així no es produeix cap tipus d'integració social ni de comunicació intercultural i aposta per una comunicació a la qual s'arribarà amb l'esforç d'unir acció instrumental i identitat.

Estava clar que s'havia acabat la modernitat i entràvem dins una altra època que encara no tenia nom, i li varen encolomar el de postmodernitat. És cert, hem viscut trenta anys de canvis fenomenals amb la Globalització, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació amb Internet per senyera, el postfordisme i la deslocalització industrial, la mescladissa multiculturalista generalitzada... Serà J. F. Lyotard qui dirà a tot això que emergia La condició postmoderna, negant per analitzar-ho els discursos interpretatius totalitzadors, ja fossin marxistes, cristians, freudians... Entràvem dins una deriva, dins un pensament blan, un pensament dèbil com el va anomenar Gianni Vattimo.

Postmodernitat és un apel·latiu que s'aferra com una paparra a aquesta deriva social, societat postindustrial, societat de la informació, societat de consum o -com va anunciar Guy Debord- La societat de l'espectacle, en què les imatges i els signes substitueixen la realitat, la televisió i l'ordinador passen a ser els viàtics de la realitat o la realitat mateixa, la societat de l'espectacle, una hiper-realitat que s'imposa a la realitat. Però alguns pensadors, i cal citar D. Harvey, no veuen en el postmodernisme més que un altre camp ideològic d'aquest nou capitalisme, la Macdonalització, les Coca-Cola Societys, etc... Segons Harvey són antics discursos renovats, el canvi constant del capitalisme, una altra etapa amb la mateixa lògica: el consum i el benefici d'uns pocs.

Aqui Zygmunt Bauman amb La modernitat líquida anunciava un nova manera de mirar els canvis. La Postmodernitat, diu, era un terme negatiu, i per tant interí o temporal. Assenyalava que el nostre món no era modern en el sentit tradicional -recordin el que deia Touraine- però que era diferent a bastament per requerir una nova denominació que no trobàvem i li vàrem dir postmodern. Ara sabem, segons Bauman, que la societat actual és d'una modernitat líquida, volàtil i vulnerable; oposada a la societat moderna en la seva fase sòlida, en el sentit que cercava ser duradora i molt resistent als canvis. La modernitat líquida significa que la nostra identitat és torna flexible i relativa davant les diferents mutacions que els individus hem d'afrontar en els temps actuals. Vet ací la lectura de Bauman de modernitat sòlida i postmodernitat cap a la modernitat líquida.

La paradoxa de la cultura dels residus que vivim, tal com ha manifestat Bauman, es resumeix en què aquests productes que rebutjam simbolitzen la nostra pròpia obsolescència. L'angoixa de sentir-nos inútils i rebutjats hauria d'incitar-nos a una recerca més humil i solidària de l'abraçada humana. Temorosos de ser consumits i llançat al fems, ens defensam darrere els murs de la privacitat fins al punt de defugir el contacte amb els altres tret que es faci usant com intermediaris els mitjans de comunicació de masses, la televisió, l'ordinador, el telèfon mòbil. Com preveu Tim Berners-Lee, l'inventor del World Wide Web: "Estarem envoltats en tot moment i en tot lloc de cristalls vomitant imatges i informació, és a dir, de multitud de pantalles que competiran per obtenir la nostra atenció". Pantalles de plasma, líquides, evidentment.