Tot just ara fa dos-cents anys, començà a Caracas el llarg camí cap a la independència de l'Amèrica espanyola. La discriminació política dels criolls (el descendents d'espanyols nascuts a Amèrica), el manteniment d'estructures comercials proteccionistes que afavorien l'Espanya europea i dificultaven els intercanvis amb els països més rics i desenvolupats, així com un centralisme típicament castellanoespanyol, havien provocat un fort malestar. A més, les idees de la il·lustració i els exemples de les revolucions nord-americana i francesa eren ben coneguts per la rica oligarquia dels grans plantadors i comerciants criolls de Veneçuela. Com bé recordava l'arquebisbe català de Caracas, el reialista Narcís Coll i Prat, s'estudiava "el derecho público por Montesquieu; la formació de la sociedad, por la soñada de Rousseau; diferentes ramos de la literatura por Voltaire y hasta la moral romancesca por Marmontel".

D'aquest darrer, només direm que col·laborava a l'Éncyclopédie de Diredot i D'Alembert i era autor de novel·les ideològiques a favor de la tolerància i contra l'esclavitud. A tot això, s'ha d'afegir el desgavell a la metròpoli arran de les abdicacions de Baiona i la Guerra del Francès. Precisament, varen esser les derrotes espanyoles de 1810 i la decisió de substituir la Junta Central per una Regència les que precipitaren el camí cap a la secessió a Amèrica. Va esser Caracas la primera ciutat que aconseguí la sobirania amb èxit i es va convertir en un exemple i un model per a tots els americans que estaven farts de l'opressió colonial espanyola. En aquest cas també s'ha de tenir en compte el precedent de les frustrades conspiracions del 1797-98 de Picornell, Gual i España i els intents, també fracassats, de Francisco de Miranda.

Del revolucionari mallorquí Joan Baptista Picornell Gomila, l'historiador veneçolà José Antonio de Armas Chitty arribà a dir que "las ideas expuestas en los papeles de Picornell son las que iluminan los textos y van a ser normas constitucionales por muchas décadas". El cop de força sobiranista es va produir a la capital de Veneçuela el 19 d'abril de 1810. La matinada d'aquell dia, emissaris dels patriotes recorrien Caracas mobilitzant l'oligarquia criolla al seu favor, repartint reials al poble per aconseguir el seu suport i anant als quarters per obtenir la indispensable col·laboració dels oficials amb comandament de tropes a la ciutat. Algunes hores després, a l'Ajuntament, es va constituir el primer embrió de govern sobirà de Veneçuela, la Junta conservadora de los derechos de Fernando VII, nom equívoc que, tanmateix, no va enganar el capità general espanyol, Vicente de Emparan, que va respondre que ja hi havia Govern a Espanya.

Però ni les elits, ni el poble ni les tropes li donaren suport i, en conseqüència, renuncià al comandament. El nou poder va ser prou intel·ligent per dissimular l'hegemonia de l'oligarquia criolla amb la incorporació de dos "diputats del poble" i d'un representant dels pardos (és a dir, els mestissos en diferents graus de blancs, negres i indis, molt abundants a Veneçuela), que era José Fèlix Ribas, un antiespanyol radical que quan arribà a Caracas la notícia de l'execució d'alguns patriotes a Quito, va voler expulsar tots els espanyols peninsulars i canaris (octubre del 1810).

A més, encara que el clergat era majoritàriament hostil al sobiranisme de la Junta, hi havia excepcions com els preveres José Cortés de Madariaga y Francisco Ribas, membres de l'esmentada Junta. Una vegada Caracas en mans dels patriotes, enviaren una proclama a les altres províncies per crear les Provincias Unidas de Venezuela. La majoria de províncies hi respongueren favorablement, però dues s'hi oposaren, Coro i Maracaibo, ambdues a la costa occidental, i una tercera, Guaiana, a l'extrem oriental, primer hi col·laborà i després es girà contra els patriotes. El camí cap a la independència restava obert, però també el d'una llarga guerra.