cielo claro
  • Màx: 32°
  • Mín: 25°
25°

La nació als diccionaris i a la vida

En algunes accepcions del mot nació, l'estat hi apareix com a element indispensable, però la majoria d'aquestes accepcions, o bé parlen vagament d'institucions polítiques pròpies, o bé requereixen, més vagament encara, tan sols una comunitat de cultura, de llengua, d'ètnia o de qualsevol altre lligam de caràcter històric o social que cohesioni un grup humà i les seves aspiracions. Tot i que la sinonímia estat-nació és especialment robusta a França, en els diccionaris francesos -els que servidor he consultat, s'entén- el mot nació també hi és acollit sota accepcions que el relacionen amb història i cultura, amb llengua, sense que l'estat hi figuri com a condició sine qua non. El diccionari de la Real Academia Española també recull l'accepció cultural del mot.

Especialment curiosa és la del diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, que, tot i presentar-nos una accepció que gira entorn d'ella mateixa -"Organització política d'una comunitat amb identitat nacional"-, defineix la nació, en primer lloc, com "Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat".

És, de totes les que he llegit en diccionaris, la definició més matisada, més reflectora dels afanys, il·lusions i angoixes del país en el qual ha sorgit. Hom pot imaginar els filòlegs en obcecada dedicació a filar prim com poques vegades ha de filar un filòleg. La redacció d'aquesta accepció és única en el seu gènere, afilla lectures semàntiques, però també programàtiques: aquest "al límit" és una crida a penes dissimulada a plantar-se i dir prou, és arribada l'hora, ja que tenim institucions polítiques pròpies, de pensar a constituir-nos en estat.
Deu ser per això que als membres del Tribunal Constitucional no els fa gràcia que l'Estatut de Catalunya atorgui la condició de nació a Catalunya.

Desconfien dels catalans, creuen que no s'acontentaran a ser una nació segons qualsevulla de les accepcions que reconeixen a un poble una personalitat pròpia en el si d'un altre estat. I això és el que s'anirà sabent a poc a poc, a mesura que avancin les consultes sobiranistes populars al Principat, o amb el suport als partits independentistes -o marcadament nacionalistes-, o amb el sentiment nacional que es recullin per altres sistemes, centres d'investigacions sociològiques, etc. En qualsevol cas, però, és un error no reconèixer en veu alta -a l'Estatut- un sentiment àmpliament compartit, el sentiment nacional. Ofegar aquesta mena de sentiments no és sa ni té gaire futur. Si un ciutadà se sent membre d'una nació, una llei no el privarà de sentir-se'n: ans al contrari. A més, moltes de les condicions que els diccionaris demanen als pobles per poder ser tractats semànticament com a nació es poden resumir en un sol axioma: la nació és la voluntat de ser-ho.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Miquel, fa mes de 12 anys
Fins a tal punt que jo sense haver nescut en territori de Catalunya, sé que és una NACIÓ i voldria, amb en el seu reconeixament, participar-hi.ES LA MEVA VOLUNTAT.
En Miquel
Valoració:20menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente