És evident que vivim una crisi de valors. Alguns han caracteritzat o definit els nous temps com els temps dels valors líquids. És a dir, uns valors poc sòlids, uns valors que canvien, uns valors de molt poca energia interior. Probablement aquesta crisi de valors està relacionada amb multitud d'aspectes concrets de la nostra vida diària. I no crec que sigui agosarat pensar que també té una certa relació amb la desafecció i el desencís polític. Si la societat, els mitjans de comunicació i els polítics estan instal·lats en els valors líquids sembla lògic pensar que això acabi, o pugui acabar, o ja hagi acabat, degenerant en un panorama polític ple de desorientació, en un panorama poc engrescador. I la veritat és que tothom sembla contribuir a aprofundir una tendència que en absolut podem considerar com a positiva.

N'hi ha que diuen que això és propi de democràcies consolidades i una mica avorrides d'elles mateixes. Així, aquest pensament el que sosté és que en moments històrics difícils per a un país es produeix un compromís i un encalentiment polític que després passa amb la normalitat. A les nostres contrades és molt comú fer aquest tipus de referència amb relació a la transició. L'argument és conegut: quan es tractava de lluitar contra la dictadura i dur l'Estat cap a la democràcia va augmentar la militància i l'interès per la política, persones de reconegut prestigi es varen implicar. De fet, es podria dir que a la memòria col·lectiva i dins aquest context ha quedat una certa imatge mítica de la gent del principal partit d'aleshores, la Unió de Centre Democràtic (UCD). Per a molta gent la UCD era qui agrupava l'excel·lència dels millors de la societat per tirar endavant el canvi i assolir un règim de llibertat. Certament que això està ple de matisos i puntualitzacions, però podríem dir que el missatge dominant va, més o manco, per aquest sentit.

Si aquest és un exemple reeixit semblaria molt fàcil ara recuperar aquella experiència i aquell esperit per sortir de l'actual conjuntura. Les coses normalment no són tan senzilles. Està bé i és ben necessari recuperar un poc aquell esperit, està bé i és necessari que les persones que es dediquen a la política siguin gent formada, preparada i amb uns valors sòlids interioritzats. Ara, tenc la sensació que la recuperació del prestigi de la política no només s'assolirà amb això. Perquè no tot és un problema dels polítics. També hi ha un problema de percepció i responsabilitat social, i també hi ha un problema de tractament informatiu i frivolització simplificadora dels processos de decisió.

Personalment crec que una cosa és la passió i una altra els valors. Què vull dir? El que vull dir és que en moments especials de la història allò lògic és que hi hagi més passió política, més temperatura si es vol dir així, ara, els valors, la solidesa de les persones i la seva rectitud s'hauria de mantenir estable fossin moments especials o habituals. El problema, per tant, no és tant l'excepcionalitat o no del moment, sinó l'evolució de valors que viu la societat. Pens que tots plegats ens estam acostumant a unes dinàmiques que no fan més que cada vegada donar lloc a situacions cada pic més surrealistes. Hi ha espècie d'escalada kafkiana que no sembla tenir aturador. Hauríem de començar a lluitar contra unes inèrcies que estan erosionant tot allò que toquen, i no només estic pensant en política.