Posar-se en la pell de l'altre, diuen que és una bona manera de desactivar conflictes perquè veus la realitat des d'un altre punt de vista i, des d'un altre punt de vista, la realitat mai no és la mateixa. Però, sembla que aquesta usurpació epidèrmica també pot tenir altres utilitats. Els qui més habituats hi estan, a posar-se en pell d'altri, deuen ser els actors. En l'article de la setmana passada feia referència als possibles efectes positius que té, en la millora d'una bona pronúncia, l'educació i formació teatrals; si, evidentment, els responsables d'impartir aquesta formació consideren que és un aspecte essencial que els actors siguin capaços de percebre i controlar la qualitat de les seves realitzacions orals. D'una banda, sembla que hauria de ser un requisit bàsic, poder realitzar oportunament tots els sons de la llengua amb què treballen, si és que treballen amb cap.

D'altra banda, no podem dubtar que hi ha molts d'actors -pens que de cada vegada són més- que hi donen molta d'importància. La representació màxima d'aquest domini de la llengua l'ostenten aquells que són capaços de representar personatges amb dues varietats dialectals diferents, no de qualsevol manera i recorrent a les caricatures fàcils, sinó sense que els qui pertanyen al dialecte impropi de l'actor s'adonin de la disfressa. Uns actors que podrien desenvolupar sense problemes la funció d'espia tradicional, d'aquells que s'infiltraven entre els enemics simulant ser un d'ells.

I en aquest poder ser un altre, encara que sigui transitòriament, hi ha un dels mecanismes que faciliten l'aprenentatge d'una segona llengua. Diverses experiències ho indiquen. Si heu passat per un període d'estudi d'una segona (o, millor en el nostre cas, d'una segona segona) llengua, a les classes, deuen haver-vos fet representar un paper determinat (simular que anàveu a comprar o que fèieu de venedors, o que éreu al carrer i havíeu de demanar o indicar el trajecte per a arribar a un lloc, etc.).

L'any 2003, dos professors de la Universitat de Linz (Àustria) varen venir a Mallorca a impartir un curs de psicodramatúrgia lingüística a professors de català per a no catalanoparlants o que, d'una manera o una altra, es dedicaven a l'acollida lingüística. Es tracta d'un mètode d'ensenyament de segones llengües que, amb recursos propis de la representació teatral, té per objectiu la comprensió i expressió orals sense haver de recórrer al suport escrit. És un sistema adequat per a persones procedents d'escriptures molt distants o que no tenen gaire formació acadèmica. L'experiència dels qui hi assistiren en va confirmar la idoneïtat.

També és conegut el recurs a la interacció amb teresetes, que en alguns centres d'immersió lingüística fan perquè els infants que aprenen en una llengua diferent a la familiar es llancin a parlar en la nova llengua amb aquests personatges de ficció que no entenen la seva llengua, sobretot quan els mestres l'entenen. O les facilitats que troben algunes persones que han après català d'adults, de posar en pràctica els seus coneixements quan entren en contacte amb entorns nous (de lleure o laborals), perquè els interlocutors nous no els tenen lligats al paper de persones que no parlen el català. O també quan s'adrecen a infants, els quals no solen qüestionar mai la qualitat de la llengua de qui parla. Per tant, sembla clar que desprendre's temporalment de la pell pròpia i posar-se en la de l'altre, a més de servir per a rebaixar les ganes de llevar-la-hi, també pot servir per a millorar les habilitats lingüístiques.