Els toreros diuen que no hi ha sentiment de solitud comparable al que experimenten en tornar a l'hotel i trobar-se l'habitació buida. És la constatació més palesa del seu fracàs a la plaça. Jaume Matas no és torero, però tot fa pensar que ens ha intentat torejar. I, de mica en mica, els amics i aduladors li fan el buit. Mariano Rajoy l'havia posat d'exemple a tots els aprenents de líder que va generar el postaznarisme. Ara, en canvi, li dedica paraules de menyspreu. Qui cau en desgràcia pot experimentar les misèries de la condició humana amb més intensitat que els personatges de Zola. Matas va pujar l'escala social amb ascensor. I li sortiren amics de tasseta a cada passa. Zaplana l'ensenyava a jugar a pàdel. Camps el nomenava Ambaixador de l'Antic Regne de València, Mònica Terribas s'encarregava, de tant en tant, de potenciar-li el vessant progressista i catalanista. Matas es deixava adular fàcilment.

Entenia que el fet d'ésser adulat és un dret del poderós, a posta no va dubtar a demanar perdó a Pedro Jota, en nom de tots els mallorquins, quan una part de l'opinió pública va denunciar la il·legalitat de la seva piscina. Però també sabia que el poderós ha de concitar entusiasmes si aspira a continuar a dalt. Ni Banderas ni Jesulín han repartit tantes fotografies dedicades com ell. Fins i tot els pensionistes d'esquerres li havien reservat un espai a la consola o sobre el televisor, entre els recordatoris de les noces dels fills i de les comunions dels néts. Si hem de jutjar per les mans que cercaven estrènyer-li les seves en els sopars de matances de Can Plomer, l'admiració que provocava era total. Les padrines i mares de mitjana edat el comparaven a Suárez. I les monges l'adoraven. Probablement, en els moments de glòria, no tenia temps de pensar en les conseqüències doloroses d'un esclat. Va sospesar-les la nit electoral de 2007, a l'hotel de concentració dels conservadors, quan l'enfonsament del seu projecte de govern no podia maquillar-se ni un minut més.

Va entrar al lavabo per refrescar-se la cara i en va sortir amb el passatge d'avió cap a Estats Units a la butxaca. Tanmateix, tot i que va intuir que l'arruixat que s'apropava el deixaria xop, no preveia que els seus li fessin el buit d'una manera tan descarada. I l'hi han fet. No sols se n'han desentès públicament (quins daixonses!), sinó que ara pretenen justificar el seu possible comportament delictiu en la genètica ideològica. El diari d'extrema dreta del seu antic amic de la piscina ventila la militància socialista dels Matas per concloure que si la poma es podreix és perquè estava corcada d'antic. El Molt Honorable va rebre una educació republicana i laica. Ens ho recorda El Mundo. I no diu més. Però el sil·logisme és evident. Si Bayo era republicà i el trenta-sis ja robava gallines, no podem esperar cap miracle de qui, a l'època escolar, feia campana cada 14 d'abril. En fi...! No sé si la justícia arribarà a desfer els embolics de Matas. Però ja sabem que la roïndat que l'ha envoltat és infinita.