algo de nubes
  • Màx: 26°
  • Mín: 21°
24°

Fisiologia de les curacions sobrenaturals

Durant els anys de la transició del segle XIX al XX, un pensador remugava pel fet que el metge freqüentment es veia obligat a acceptar influències morals, que tenen poc a veure amb la ciència. Un altre deia que dels metges podien aprendre dels polítics la manera de fer feliç un poble. També per aquells temps es deia que els pobres sols tenen un patrimoni, la salut. Era un temps en què el convenciment que la medicina podia ser la conductora de la humanitat es trobava molt arrelat. També era un temps en què hi havia un apogeu de les neurosis, a causa dels canvis socials de la industrialització. Afortunadament, també és l'època de l'anomenada "rebel·lió de l'individu", que condueix a la introducció del subjecte dins la medicina, "el malalt com a persona".

"El més important és l'actitud de la persona enfront de la seva malaltia" fou la resposta que vaig donar a un verinós interrogant que em posaren: Què és el més important per a la guarició?
Aquella nit, l'insomni fou persistent, convençut, com estava, de la correcció de la meva resposta; però al mateix temps també era incoherent amb els dubtes que tinc entorn de la possibilitat d'intervenció de factors no naturals en les curacions.
La primera reflexió que em va venir al cap aquella nit és que veritablement una curació sobrenatural sols pot ésser produïda per l'acció de factors diferents dels que admet la ciència actual i que fins ara ens són desconeguts. Una allau de dubtes em venia al cap:
- Pot la voluntat (conscientment o inconscientment) modificar els factors que intervenen en la curació?
- Pot influir l'actitud intel·lectual i moral de l'individu en un procés mòrbid?
- Quins criteris d'actuació tindrien, en cas d'existir aquests poders sobrenaturals?
- Per què intervenen uns cops sí i altres no?
- Es regeixen per la fortuïtat, per un subtil atzar, o estan en funció d'unes normes que desconeixem i que podrien ser arbitràries?

La fe religiosa, la suggestió, la capacitat mental pròpia o dels altres serien factors determinants que, per descomptat, ens porten al món dels poders mentals i d'altres coneixements perduts pel camí de la història de l'home. Potser sigui veritat que trobaríem més saviesa en el passat que en el futur. Tant de bo ensopeguem amb les claus per obrir les portes d'espais ocults del nostre món interior.
Aquella mateixa nit vaig esbrinar la qüestió. Necessitava saber quines eren les condicions, necessàries científicament, no teològicament, per qualificar de sobrenatural una curació.
L'oficina de validacions dels miracles de Lourdes no accepta, com a miracle, les curacions de malalties nervioses que s'han produït en aquell indret, tot seguint les regles i consells del tractat de Beatificació dels servents de Déu (1747) del papa Benet XIV. La suggestió desvirtua la curació de malalts mentals, aquest és el seu missatge.
El fet d'anar amb peus de plom per part de les autoritats religioses amb l'assumpte de les suggestions em porta al llibre La fe que guareix (1870) del neuròleg francès Charcot.

El llibre, prou conegut, és un tractat del món de la histèria, la suggestió i la hipnosi. Conta, Charcot, la miraculosa curació de la senyoreta Coirin, que va patir una caiguda de cavall que li ocasionà una forta contusió a una mama i, segons la versió oficial, va provocar un càncer. La curació fou atribuïda a la utilització, anys enrere, d'emplastres de la terra que cobria la tomba del diaca Francesc de París. Charcot analitza el cas de manera magistral demostrant que la senyoreta Coirin és una histèrica. Però el mes interessant és el fet que Charcot, flagel·lador dels miracles, assenyala que el factor temps seria essencial per discernir entre una curació natural i la sobrenatural.
De manera que finalment he trobat un criteri raonable. Tot seguit començo la recerca d'altres. Aquests són els que he trobat:
- Existència prèvia d'una greu alteració, dificultosa de solucionar i que requereix molt de temps per a la seva curació, amb un procés natural (Le Bec, 1918).
- La instantaneïtat; és a dir, l'absència del factor temps, que és necessària en una curació normal. La curació ha de ser sobtada (Charcot, 1893).

- L'aparició d'un dolor violent just abans de la curació sobrenatural (Duret, Londres, 1908).
- La manca de convalescència, amb una reincorporació immediata a la vida normal (Deschamps, 1913).
- Persistència de la curació i les recuperacions de funcions de manera permanent (Lavrand, 1903).
Les publicacions són de la transició del segle XVIII al XIX, tal com he dit al començament, una època peculiar.
Veritablement, si es complissin aquests requisits, estaríem davant una curació que sobrepassa les lleis naturals. Això implicaria la participació de factors misteriosos.
La pregunta és inevitable: quina és la procedència d'aquestes forces?
- D'un espai d'éssers superiors?
- De poders mentals de l'espai humà, amb capacitat d'engegar aquestes forces?
Tot plegat és una qüestió que ha de resoldre cadascú. Una qüestió de fe.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.