Si hi ha qualque artista entre nosaltres del qual m'interessi de debò la seva pintura, sens dubte és Maria Carbonero. De fet, vista la seva exposició antològica que ara es pot visitar al Casal Solleric, no sols m'interessa, sinó que també m'inquieta. Però abans d'intentar formular els motius de la meva inquietud, crec que em cal començar per precisar quines han estat les obres exposades que la meva sensibilitat -i ningú té una sensibilitat universal, convé recordar-ho- m'ha permès fruir més o aquella que podria, en particular, simbolitzar el meu neguit.

Amaya, un vinílic sobre paper, del qual no he pres nota de la data i que no figura en el sensacional catàleg que la Conselleria d'Educació i Cultura ha publicat, amb el patrocini de la CAM i sengles treballs de Guillem Frontera i de Bel Font; un Sense títol, de 2008, un vinílic sobre paper, en format apaïsat que, amb tonalitats ataronjades, representa un rostre femení de cabells curts; un altre Sense títol, un vinílic del mateix any, amb les mateixes tonalitats i el mateix format; un altre de 1998, una cara d'un sol ull, de 76 x 56 cm, resolta en blanc i negre com la majoria de les peces; L'Arraval, un gran format de 250 x 400 cm del 2010, que representa un paisatge pelat amb unes torres que es van allunyant cap a l'horitzó i amb un rostre en primer pla a la dreta i una figura a la vorera esquerra; Magreb VIII, un guaix sobre paper, en el qual apareix una mena de parra, amb una figura femenina amb monyo vertical a un costat i una figura masculina, vestida de blanc, a l'altre, aquesta darrera amb una corda entre les mans.

Però els dos quadres que m'han agradat més han estat un Sense títol de 2009, un vinílic de 152 x 101,5 cm, que representa una dona grassona asseguda amb el braç dret que li aguanta la tovallola amb la qual es cobreix, i Repós amb Lola, un oli de 162 x 130 cm -el quadre que m'ha plagut més de tota l'exposició-, en el qual el nom no correspon a la dona de coll estilitzat que hi apareix, sinó a la moixa d'Angora que també hi figura.

Com a símbol de la meva inquietud puc esmentar especialment un Sense títol de 1992, un oli dels grossots, de 250 x 200 cm, que ens mostra mig tors aparentment masculí, amb el cap una mica decantat a un costat, amb un aspecte com de mariner però que també podria esser una gimnasta d'una certa edat, si el comparam amb la Gimnasta IV, un altre oli de 1993.

I és davant ell que formularé els següents interrogants: 1) La selecció que s'ha realitzat de cara a aquesta antològica, ¿representa realment la totalitat de la seva producció pictòrica des de 1985 fins a començaments del 2010 o se'ns ha escamotejat una part important? 2) ¿Per què no hi figura cap obra de la seva exposició Petit format a la galeria Joanna Kunstmann de Santanyí? 3) ¿Es justifica realment donar tanta importància als formats més grossos? ¿És que la qualitat d'una obra es pot mesurar en funció dels seus centímetres quadrats? 4) ¿Assistim a una certa masculinització dels rostres i de les figures de la seva pintura, almanco en funció de la selecció efectuada? 5) En definitiva, ¿assistim a un cert enaltiment de la lletjor, relacionable amb l'expressionisme de sempre de la seva gran figuració? Supòs que no cal dir que formulam aquests interrogants amb el major respecte, un respecte que ve de fa molts d'anys.